LA PART (IN)HUMANA

Hi ha encara alguna persona que crega que l’ésser humà és racional? Si algú creu esta estupidesa, el que fa és, simplement, demostrar la seua irracionalitat! L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, això: la capacitat. De tindre-la a aplicar-la hi ha un gran salt, i més encara quan hi ha qui la vol fer universal.

L’ésser humà és fantàstic; i ho és en essència. La fantasia, però, de vegades no és suficient i tendim a buscar raons i explicacions que s’inclouen en la vinculació de la causa a l’efecte. Ara bé; la racionalitat es deuria associar al declivi i no a l’èxit. Perquè els moments més brillants de la literatura, de la pintura, de la música i de les coses que realment importen, tos s’associen a la irracionalitat i a la fantasia.

Puc escriure sobre l’amor, i intentar explicar-lo des de la raó; però, vosaltres, també! Què? Quin resultat heu obtingut? Que és guapo/a, graciós/a, intel·ligent... I què? Això no explica eixe amor, ni l’explicarà mai; entre altres coses perquè estem en un camp inexplicable, com el de la fe, la por o la música. Aleshores, vos he convençut?

Tractar el tema de l’amor, després d’haver llegit la tendra història de Rimbaud quan abandonà la seua jove muller per abraçar Verlaine ―i no una sola volta― fa què pensar. La poesia que construí mitjançant el sentiment ja s’ho val: irracional, emocionant, maudit. Mig home mig faune, com Mallarmé, i esta és la millor definició de l’ésser humà, com després va musicar Debussy o com ja havia pintat, segles abans, Piero di Cosimo. Maudits, els deien, mentre els observaven com a elements estranys.

Ser maudit, aleshores, és ser humà i, la resta, quin epítet pot rebre? Inhumà podria valdre per als éssers racionals, o màquines, o millor encara: beneïts! Si la part humana ―la irracional― s’associa a la maldat, la inhumana ―la racional― s’hauria d’associar a la bondat. I tots sabem que les coses que més por ens fan, dels humans, són els mètodes, o siga, eixa vessant premeditada i apriorística que roman darrere dels vertaders malvats. Els humans, naturals, de moment, som bones persones però, atenció: també posseïm la part racional i inhumana, tot i que no la fem servir, de moment.

 

Salvador Sendra Perelló

L’ÀNGEL CAIGUT

Si hi ha alguna cosa de què em sent realment orgullós, eixa és la d’haver intercedit entre Déu i Strauss Kahn, però d’això ja he escrit altres voltes i ara no vull seguir-ho fent. La pregunta, però, és la següent: l’àngel caigut reprén el vol o preferix romandre a terra? Realment, pense que romandrà a terra perquè s’ha tornat a revoltar contra el Déu de les finances, i ja se sap què passa en estos casos i, més encara, quan eres reincident.

L’arcàngel sant Gabriel encara està enutjat amb DSK des que el va expulsar del Paradís, i això es nota en el dia a dia judicial. No obstant això, Satanàs sempre ha tingut suficient picardia ―ho deixaré amb eixa paraula― per eixir-se’n de cada judici. Actuar contra el pensament únic li va comportar la desgràcia primera i, a partir d’aleshores, les consegüents accions judicials. De moment, Dominique és innocent, si atenem la legislació i la justícia.

Un breu article sobre el cas grec ha dut Satanàs al top ten de l’economia, on encara hi ha altre dimoni menor de nom Varoufakis. Este escrit, el de DSK, ha estat el més llegit i el més comentat de tots els que han tractat sobre el tema grec. L’economista recomanava fer una carència de dos anys sobre el deute, on no se’ls ajudarà però on tampoc se’ls demanarà res, als grecs. S’ha comentat molt el tema però sembla que, de moment, no està sobre la taula de negociacions.

Però, què significa una carència de dos anys? La pregunta és tan simple com la resposta: ací, a España, ja s’ha fet, amb els ajuntaments, quan més ofegats estaven que mai i no podien fer front als crèdits amb el nivell de deute que tenien en comparació amb el que els demanava la reforma de la Llei de Bases de Règim Local. Aleshores, si ací s’ha fet, i se suposa que ha funcionat, quin és el problema? Doncs, el problema de l’aplicació també és simple: el Déu de l’Antic Testament era un déu de veritat, envejós i tirà, sense sentiments ni moral, en definitiva, un dirigent!

Un déu d’estes característiques no pot acceptar lliçons de ningú, i menys encara dels pobres mortals. A España ho va deixar fer simplement perquè els angelets són del mateix ram però, a Grècia, ho han demanat els dimonis... Jo vaig salvar DSK de la crema com Moisés salvà la meitat del seu poble i, si tinc l’ocasió, ho intentaré amb Varoufakis. No obstant això, este segon ja ha dimitit per no enutjar més el Déu antic i tirà. Ara, preguem que no caiga en desgràcia perquè algú el denuncie, com DSK, Assange o tants altres que no sabem. Varoufakis, alerta amb les dones i amb sant Gabriel, que després tinc massa faena amb vosaltres!

Salvador Sendra Perelló

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.

El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.

Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?

Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...

 

Salvador Sendra Perelló

LA BATALLA DEL CAFÉ

Resulta impossible pensar que vivim en un lloc on la productivitat i el bon gust puguen tindre mai un espai en el nostre dia a dia. Personalment, em resulta impossible trobar un bar on em facen un cafè com Déu mana, tot i que en recórrec a tota hora, de bars, i insistisc a demanar-lo curt ―primer―, molt curt ―després― o ―finalment― curtíssim. No entenen que, de trobar-lo massa curtet, me’n puc prendre dos, o tres...

Encara quantifiquem les coses, amb eixa estúpida mentalitat de pobres desgraciats, i no entenem la qualitat, de cap manera. El café és el combustible humà! El café és l’única cosa que t’encoratja per alçar-te matí i enfrontar-te al món però, allò que no deuria passar mai és haver d’enfrontar-te al cambrer abans d’haver-ne pres un, de café, servit com Déu mana. Eixe simple entrebanc fa que penses de romandre gitat tot el dia, cada dia.

Ja va sent hora que abandonem el pensament de quantificadors i comencem a entendre que la qualitat és l’única cosa que ens val la pena, si volem ser algú i fer alguna cosa de profit a la vida. Un café no hauria de cobrir més d’un centímetre de la tassa, i tot allò que supera esta mesura és aigua bullida amb colorant! Però, les persones, amb aigua bullida i colorant no anem enlloc, i esta és una gran veritat.

Cada dia passege per un i altre bar buscant eixe café que em faça tornar a creure amb el ser humà, i cada dia sóc més incrèdul. Fins i tot, ahir, la dona que me’l va servir va eixir per mostrar-me’l ―perquè li vaig insistir amb la longitud― mentre em deia que li sabia greu cobrar-me’l! Dilluns tornaré i, segurament, ja començarà a estirar-me’l fins al dia que deixe d’anar perquè m’estarà servint, de nou, aigua calenta amb colorant.

Cada dia, la mateixa batalla, i amb l’agreujant d’haver-la de lliurar sense cap café al cos. Cada dia, la mateixa derrota... I volen que, així, derrotats, ens enfrontem al món? Cada dia em costa més alçar-me del llit i cada dia enyore més Itàlia.

Salvador Sendra Perelló 

Ètica d'embrions (que no embrionària).

Arguments o frases de telenovela; per exemple “los ricos también lloran”, o allò de la dita popular castellana de que “las penas con pan son menos”. El castellà de les anteriors cites venia determinat per la base real dels següents fets a enunciar, protagonitzats per una estrella de teleseries sud-americana, enriquida i casada amb un empresari nord-americà.

Sembla ser que dita estrella televisiva després de triomfar al seu país natalici, Colòmbia, va decidir provar fortuna als Estats Units d’Amèrica, i a més la va aconseguir. Així, les coses, i ja mare d’un fill d’una anterior relació, es va casar amb un exitós empresari nord-americà. Com sol passar, les coses anaven bé fins a que van començar a anar mal. La parella, d’una certa edat ambdós, i en un dels dolços moments de la seua relació, quan els semblava que esta anava a ser eterna, en previsió, van decidir congelar un parell d’embrions per tal de poder-los implantar-los en el futur a l’úter d’una mare de lloguer. Es sap fins i tot el sexe dels dos embrions, femení i bessonada com sol ser habitual en els tractaments de fertilitat. El problema és que la relació va durar menys que l’estat de conservació dels embrions... Així les coses, a qui pertanyen? Què fer amb ells?

La mare (o més aviat la productora i donant de l’òvul fecundat), vol sinó destruir-los, com a mínim deixar-los congelats sine die i no vol ni sentir-ne parlar d’una parella de xiquetes passejant pel món amb el seu material genètic sense el seu consentiment. Vist així, sembla lògic, ara bé, el pare (o més aviat el productor i donant de l’esperma fecundant), sí vol dur a terme el procès de maturació i naixença dels embrions. Les seues raons, just les oposades, que ell sí vol veure dues xiquetes pel carrer en el futur amb la seua càrrega genètica i que la meitat del material genètic és seu i que si una dona té dret a dur a terme un embaràs fins i tot quan l’home no vol, quina discriminatòria llei podria impedir-li a ell la mateixa cosa?

L’ésser humà té una infinita capacita de sorprendre pels seus fets i l’ètica de hui en dia pot no casar amb la del passat –sol passar, hui no hi ha (majorment) esclaus per exemple-, així com és d’esperar que no casarà amb la del futur... Si per inacció ningú acaba fent res, què fem amb uns embrions que superen la vida dels seus productors? Pertanyen a qui doncs, a l’estat, a la institució que els ha conservat durant dècades o deuen ser donats a la ciència per investigació? Pensem que per ciència podem entendre també a banda de les interpretacions positivistes, els terrorífics i aberrants experiments de Josef Mengele al camp de concentració d’Auschwitz.

Sembla que en el futur caldrà un comitè d’ètica mundial, ara... encapçalat per qui, per l’Església catòlica? Al respecte caldrà dir que si bé té un passat no menys ignominiós que les malifetes nazis, sí presenta ara mateix un present més humà i cobeja un tresor de coneixences  que poques institucions poden igualar... Malgrat això, i només per ser qui és, ho acceptarien els ortodoxos o protestants? Ni mencionar cal el rebuig del món musulmà que ho veuria com una altra imposició occidental... El cas contrari, el món musulmà sunní i majoritari com a àrbitre de l’ètica mundial, rebria el rebuig del xiïsme o dels cristians, per no dir els budistes o adeptes de qualsevol altra religió... Algú observarà que no he citat comitès estrictament científics, i no és casual. Per als religiosos, que conformen més de dos terços de la població mundial i creixent (el laicisme és un “mal” estrictament europeu i aillable), la ciència no és sinó una altra religió, per tant un adversari, un enemic.

Una cosa porta a una altra, d’un ou hem fet un bou, la qual cosa no impedeix, roda i volta, tornar al punt inicial i veure que tot açò no són sinó cabòries de rics. Una de cada cinc persones al planeta sobreviu amb menys d’un dòlar al dia (o ni això i simplement moren d’inanició), o no tenen dret a sanitat, escolarització o tantes altres coses que deurien ser indiscutibles en un món tan tecnològicament avançat com l’actual.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juliol del 2015

LAPORTA PRESIDENT

La meua admiració per Laporta ve de molt lluny. Jo no sabia ni qui era, entre altres coses, perquè no m’agrada el futbol, ni el masculí ni el femení, però em va captivar en un parell d’accions que va protagonitzar. La primera, i la més important, va ser quan es trobava intentant empassar-se les humiliacions que qualsevol altre passatger haguera assumit com a normals, en un aeroport. Ja sabeu: eixes mesures que van aplicar després dels atacs terroristes.

En unes imatges molt interessants, es veu Laporta parlant amb una altra persona mentre intenta passar pel control de passatgers d’un aeroport; ara no recorde quin. Es veu que, cada volta que intenta passar per l’arc, el detector aprecia alguna irregularitat i la Guardia Civil el fa tornar arrere perquè continue intentant-ho. Una volta, dos voltes, tres voltes, fins que, al final, a l’home se li van unflar! De manera genial ―i genital―, en un moment de lucidesa d’eixos que només ocorren als escollits, Joan es va llevar els pantalons i els col·locà en la safata de l’escàner.

Amb la camisa per fora i uns calçotets blancs amb alguns dibuixets que ara no recorde, Laporta, visiblement molest, va passar pel detector, amb els braços oberts per si el volien escorcollar, de no fiar-se. Este home em va captivar amb una acció tan senzilla i tant contundent que, qui solem viatjar, de tant en tant, pensem de fer cada volta que hem de travessar un arc d’este tipus. Ell no sabia que algú l’estava gravant amb un telèfon mòbil, supose, però tant li fa!

La resta de les seues bondats, bé siga l’afició als havans, al bon champagne o a altres cosetes que ara no vénen al cas, són poca cosa al costat de l’exposada abans. Per esta raó, pense que Laporta és el millor president a què pot aspirar el F.C.Barcelona. I ho afirme amb rotunditat i sense haver pogut apreciar els dibuixets dels calçotets del meu heroi. Molta sort, Joan!

 Salvador Sendra Perelló

L’elecció de Tsipras, “el Pardillo”.

A parer meu, Tsipras va pecar d’ingenu, un “pardillo” total. Ell, durant la campanya, va prometre acabar amb l’austeritat però dins de la UE. S’havia d’acabar amb la submissió a la Troika, amb les mesures austericides, però sense plantejar-se mai trencar amb la Unió Monetària i menys en la Unió Europea. Ell va pensar que si anava amb un economista intel·ligent, preparat, de prestigi, amb una altra visió de l’economia, més allunyada dels dogmes neoliberals; un economista que havia fet un llibre magnífic –The Global Minotaur- i que coneixia el funcionament econòmic de la UE, per haver-la estudiada a fons, des de la seua creació; si anava amb Varoufakis, convenceria als seus “socis-creditors” i la resta de membres de la Troika, que es podia haver-hi una altra solució econòmica per Grècia. I Tsipras i Varoufakis van pecar de “pardillos”.

No way, man –eixa és la resposta amb la qual es van trobar. Perquè les mesures amb els que s’ha sotmés a Grècia, no tenen res a veure amb si hi ha viabilitat econòmica o no. No tenen res a veure amb si Grècia podrà torna el deute o no. No tenen res a veure amb cap criteri econòmic, ni tan sols cap criteri moral. Les propostes de Varoufakis, no són cap destrellat. Molts gurus del mercat, buròcrates de l'Imperi, reconeixen que les propostes són bones –recordeu o llegiu l’article publicat a El País amb el títol ¿Y si Varoufakis tuviera razón?-, molts altres asseguren que el pla de pagaments presentat per Varoufakis, consistent en pagar més o menys segons el creixement econòmic que tinga Grècia, és la proposta més sensata que cap en aquest cas.

El perquè s’ha rebutjat la proposta de Tsipras i Varoufakis? Perquè amb la negació té a veure amb la lògica neoliberal, té a veure amb que no hi ha alternativa al sistema, té a veure amb què l’Imperi no pot ni deu tolerar cap insubmissió. La potestas de l'Imperi deu ser inflexible perquè la seua auctoritas no siga qüestionada sota cap concepte. Per això han sigut uns “pardillos”. No és cert que Tsipras i Varoufakis no hagen cedit en res, això és fals, el que passa és que s’exigeix que Tsipras i Varoufakis s’agenollen i es sotmeten totalment. Si ells que han gosat desafiar l'Imperi es sotmeten de nou, quedarà clar que no hi ha alternativa. L’Imperi impera.

Tsipras tenia un mandat del seu poble: Vés i negocia amb la Troika un acord millor, la fi de l’austericidi, però sense trencar amb la Unió Monetària ni amb la Unió Europea. Tsipras va anar amb Varoufakis i va tractar de negociar. Però, els “socis-creditors”, com era previsible, no han volgut negociar res, ni tan sols el més sensat. El que han fet és dir-li: o t’agenolles i acceptes aquesta proposta o te’n vas. És clar, que Tsipras no podia escollir, com diu Krugman era una proposta, a l’estil El Padrino però a la inversa, “que ell no podia acceptar”. A Europa estem acostumats a donar un poder omnímode als nostres partits, i els dirigents dels partits estan acostumats a fer el que els ve de gust amb el poder. Ells esperaven que Tsipras o bé acceptara fent ús del poder omnímode o bé dimitira i llevar-se un dissident del davant. És més, Junker es va posar en contacte els líders de Nova Democràcia, Samaras, i To Potami, Theodorakis, i així ho recollia el diari Expansión a una notícia titulada “Bruselas, dispuesta a reanudar las negociaciones con Grecia si recibe propuestas ‘nuevas’”. Hi ha qui assegura que en aquestes converses s’intentava preparar les negociacions a l’era post-Syriza.

En aquesta situació, què podia fer Tsipras? Doncs, només li quedava un camí. Davant una proposta que no podia acceptar, perquè incomplia el mandat sí o sí, donat que o bé accepta un tracte que el poble no vol o bé accepta eixir de l’Euro cosa que el poble tampoc vol, l’única solució era convocar un referèndum. I que fora el poble qui triara davant els dos mals que planteja la Troika i que el poble no en desitjava cap. Ha sigut valent Tsipras, perquè ha trencat el joc de les democràcies liberals europees. Però tampoc tenia molts més camins si volien continuar sent coherents.

Tsipras ha comés dues errades, i grosses:

-          La primera, confiar què es podia negociar amb els lacais de l’Imperi.

-          La segona, conseqüència de l’anterior, no haver preparat a fons un pla per al cas que les negociacions fracassaren i hagués de deixar l’Euro. Eixe pla ara hauria d’explicar-lo al poble, amb tot el bó i el dolent del Grexit. El referèndum no tindrà total legitimitat, el poble no sap les conseqüències del que vota.

Les Guerres Troikes, continuen... i ací tindrem més capítols perquè gran part del nostre futur es decideix amb aquestes guerres.


Òskar "Rabosa"