dissabte, 4 de juliol de 2015

LA BATALLA DEL CAFÉ

Resulta impossible pensar que vivim en un lloc on la productivitat i el bon gust puguen tindre mai un espai en el nostre dia a dia. Personalment, em resulta impossible trobar un bar on em facen un cafè com Déu mana, tot i que en recórrec a tota hora, de bars, i insistisc a demanar-lo curt ―primer―, molt curt ―després― o ―finalment― curtíssim. No entenen que, de trobar-lo massa curtet, me’n puc prendre dos, o tres...

Encara quantifiquem les coses, amb eixa estúpida mentalitat de pobres desgraciats, i no entenem la qualitat, de cap manera. El café és el combustible humà! El café és l’única cosa que t’encoratja per alçar-te matí i enfrontar-te al món però, allò que no deuria passar mai és haver d’enfrontar-te al cambrer abans d’haver-ne pres un, de café, servit com Déu mana. Eixe simple entrebanc fa que penses de romandre gitat tot el dia, cada dia.

Ja va sent hora que abandonem el pensament de quantificadors i comencem a entendre que la qualitat és l’única cosa que ens val la pena, si volem ser algú i fer alguna cosa de profit a la vida. Un café no hauria de cobrir més d’un centímetre de la tassa, i tot allò que supera esta mesura és aigua bullida amb colorant! Però, les persones, amb aigua bullida i colorant no anem enlloc, i esta és una gran veritat.

Cada dia passege per un i altre bar buscant eixe café que em faça tornar a creure amb el ser humà, i cada dia sóc més incrèdul. Fins i tot, ahir, la dona que me’l va servir va eixir per mostrar-me’l ―perquè li vaig insistir amb la longitud― mentre em deia que li sabia greu cobrar-me’l! Dilluns tornaré i, segurament, ja començarà a estirar-me’l fins al dia que deixe d’anar perquè m’estarà servint, de nou, aigua calenta amb colorant.

Cada dia, la mateixa batalla, i amb l’agreujant d’haver-la de lliurar sense cap café al cos. Cada dia, la mateixa derrota... I volen que, així, derrotats, ens enfrontem al món? Cada dia em costa més alçar-me del llit i cada dia enyore més Itàlia.



Salvador Sendra Perelló