dimecres, 1 de juliol de 2015

L’elecció de Tsipras, “el Pardillo”.

A parer meu, Tsipras va pecar d’ingenu, un “pardillo” total. Ell, durant la campanya, va prometre acabar amb l’austeritat però dins de la UE. S’havia d’acabar amb la submissió a la Troika, amb les mesures austericides, però sense plantejar-se mai trencar amb la Unió Monetària i menys en la Unió Europea. Ell va pensar que si anava amb un economista intel·ligent, preparat, de prestigi, amb una altra visió de l’economia, més allunyada dels dogmes neoliberals; un economista que havia fet un llibre magnífic –The Global Minotaur- i que coneixia el funcionament econòmic de la UE, per haver-la estudiada a fons, des de la seua creació; si anava amb Varoufakis, convenceria als seus “socis-creditors” i la resta de membres de la Troika, que es podia haver-hi una altra solució econòmica per Grècia. I Tsipras i Varoufakis van pecar de “pardillos”.
No way, man –eixa és la resposta amb la qual es van trobar. Perquè les mesures amb els que s’ha sotmés a Grècia, no tenen res a veure amb si hi ha viabilitat econòmica o no. No tenen res a veure amb si Grècia podrà torna el deute o no. No tenen res a veure amb cap criteri econòmic, ni tan sols cap criteri moral. Les propostes de Varoufakis, no són cap destrellat. Molts gurus del mercat, buròcrates de l'Imperi, reconeixen que les propostes són bones –recordeu o llegiu l’article publicat a El País amb el títol ¿Y si Varoufakis tuviera razón?-, molts altres asseguren que el pla de pagaments presentat per Varoufakis, consistent en pagar més o menys segons el creixement econòmic que tinga Grècia, és la proposta més sensata que cap en aquest cas.
El perquè s’ha rebutjat la proposta de Tsipras i Varoufakis? Perquè amb la negació té a veure amb la lògica neoliberal, té a veure amb que no hi ha alternativa al sistema, té a veure amb què l’Imperi no pot ni deu tolerar cap insubmissió. La potestas de l'Imperi deu ser inflexible perquè la seua auctoritas no siga qüestionada sota cap concepte. Per això han sigut uns “pardillos”. No és cert que Tsipras i Varoufakis no hagen cedit en res, això és fals, el que passa és que s’exigeix que Tsipras i Varoufakis s’agenollen i es sotmeten totalment. Si ells que han gosat desafiar l'Imperi es sotmeten de nou, quedarà clar que no hi ha alternativa. L’Imperi impera.
Tsipras tenia un mandat del seu poble: Vés i negocia amb la Troika un acord millor, la fi de l’austericidi, però sense trencar amb la Unió Monetària ni amb la Unió Europea. Tsipras va anar amb Varoufakis i va tractar de negociar. Però, els “socis-creditors”, com era previsible, no han volgut negociar res, ni tan sols el més sensat. El que han fet és dir-li: o t’agenolles i acceptes aquesta proposta o te’n vas. És clar, que Tsipras no podia escollir, com diu Krugman era una proposta, a l’estil El Padrino però a la inversa, “que ell no podia acceptar”. A Europa estem acostumats a donar un poder omnímode als nostres partits, i els dirigents dels partits estan acostumats a fer el que els ve de gust amb el poder. Ells esperaven que Tsipras o bé acceptara fent ús del poder omnímode o bé dimitira i llevar-se un dissident del davant. És més, Junker es va posar en contacte els líders de Nova Democràcia, Samaras, i To Potami, Theodorakis, i així ho recollia el diari Expansión a una notícia titulada “Bruselas, dispuesta a reanudar las negociaciones con Grecia si recibe propuestas ‘nuevas’”. Hi ha qui assegura que en aquestes converses s’intentava preparar les negociacions a l’era post-Syriza.
En aquesta situació, què podia fer Tsipras? Doncs, només li quedava un camí. Davant una proposta que no podia acceptar, perquè incomplia el mandat sí o sí, donat que o bé accepta un tracte que el poble no vol o bé accepta eixir de l’Euro cosa que el poble tampoc vol, l’única solució era convocar un referèndum. I que fora el poble qui triara davant els dos mals que planteja la Troika i que el poble no en desitjava cap. Ha sigut valent Tsipras, perquè ha trencat el joc de les democràcies liberals europees. Però tampoc tenia molts més camins si volien continuar sent coherents.
Tsipras ha comés dues errades, i grosses:
-          La primera, confiar què es podia negociar amb els lacais de l’Imperi.
-          La segona, conseqüència de l’anterior, no haver preparat a fons un pla per al cas que les negociacions fracassaren i hagués de deixar l’Euro. Eixe pla ara hauria d’explicar-lo al poble, amb tot el bó i el dolent del Grexit. El referèndum no tindrà total legitimitat, el poble no sap les conseqüències del que vota.
Les Guerres Troikes, continuen... i ací tindrem més capítols perquè gran part del nostre futur es decideix amb aquestes guerres.


Òskar "Rabosa"