LA PROFECIA

 

Virgili és una figura incòmoda per al cristianisme. A la Divina Comèdia, Dante Alighieri l’assimila i el transforma en un profeta. D’esta manera, la incomoditat del plagi es transforma en l’anunci d’una premonició, descontextualitzada i carregada d’un sentit que no tenia. Esta és una dels grans èxits del cristianisme: la transformació de les tradicions en una nova tendència hegemònica i moderna en la seua intenció.

Al seu llibre de Bucòliques, l’ègloga IV de Virgili apunta el naixement d’un xiquet que canviarà el món perquè, intuïx, amb ell s’acabaran les guerres civils de Roma. Virgili va viure en l’època d’August, molt abans de l’arribada seriosa del cristianisme i escrivia sobre l’entrada de la constel·lació de Saturn com a l’Edat d’or perquè creia pròxim el final de la baralla. Però, que no se’m malinterprete, que no és la meua intenció traure-li rellevància al profeta! Més bé al contrari...

Si seguim amb les Bucòliques ens apareix aviat la seua vertadera profecia; en la seua primera ègloga, es queixa de l’expropiació de les seues terres per part de l’estat. I ací la tenim! Han hagut de passar segles perquè es complirà però, al final, ha arribat. El profeta s’anticipava a allò que estem patint molts propietaris valencians a causa de les megalomanies dels dirigents. Virgili profetitzava l’arribada dels il·luminats que estan per damunt del bé i del mal i, com no, per sobre de la propietat privada.

Unes èglogues després, en la novena, el profeta romà ens explicava la manera en què s’havia pogut protegir de la usurpació: fent-li la pilota a l’August. Realment, ell diu que el seu prestigi com a poeta el salva de la crema però, qui ha llegit l’Enèida ja sap de què parle. El problema el té qui no és un poeta prestigiós, o al contrari: qui ho és. Perquè si August tenia la capacitat d’apreciar l’art, i esta ha sigut una de les causes del seu llegat, els d’ara, com a molt aprecien Calatrava o l’escultor de les figures humanes de ferro rovellat que hi ha en cada domini popular. I esta serà una de les causes del seu principal llegat: el judicial.

Uns quants anys després d’August, el cristianisme basa la seua estructura revolucionària en la vinguda al món del fill de Déu per salvar-nos ―recordeu l’època daurada de Saturn― i fa servir l’ègloga IV de Virgili com a text matriu del naixement. Dante, molts segles després i pressionat per les evidències del plagi, salva el prestigi bíblic fent de Virgili un profeta i convidant-lo a caminar al seu costat per l’Infern i el Paradís de la Divina Comèdia. Pena porgada i Virgili redimit!

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Creació ficticia de diners i crisi.

L’Escola austríaca d’economia és un dels corrents de pensament liberals. La va començar Carl Menger a Viena, i ha sigut continuada per von Böhm-Bawerk, von Misses i Hayek, entre d’altres. Però aquests serien els pilars fonamentals. L'escola s’aparta de liberalisme clàssic, i sorgeix amb els neoclàssics com alternativa liberal. Tot i que Hayek influirà amb l’Escola de Chicago, aquests segueixen més les tesi neoclàssiques, també coneguts com neoliberals, terme que els agrada i que com economistes es diuen monetaristes. Tranquils no vaig a enrotllar-me amb què diu qui. L’Escola austríaca en dia té entre els seus pensadors més eminents a Huerta de Soto, que ha obert escola amb alumnes com el mediàtic Juan Manuel Rallo.

Ara és quan us pregunteu: què fa este presentant-mos les tesis dels liberals radicals? Molt fàcil. Una de les coses que més en preocupa és el tema dels diners. Els diners ficticis, tal com ja vaig explicar al meu post Diners: el vil no-res (abans metall). I els únics que he trobat, sense ser economista ni gran expert, que volen acabar amb els sistema de diner fiduciari i de reserva fraccionaria són els austríacs. Tenen tota una teoria econòmica que ho explica i que per a mi té sentit. Podrem discutir moltes coses, però açò per a mi té sentit. Jo li ho llegit i sentit a Huerta de Soto, per això a Diblogacions té cabuda Huerta de Soto, perquè és un espai de reflexió sobretot quan els temes van contra corrent, contra el corrent preestablert i en la que volen que encaixem com sardines en llauna. Com sempre dic, si sou capaços de trencar amb els vostres prejudicis, pareu atenció a aquesta conferència de Huerta de Soto, no vos deixarà indiferents.

LA VIDA DES DE LA DERROTA

 

Sóc un perdedor i m’agrada dir-ho perquè no hi haja cap dubte sobre mi i sobre la meua personalitat. Són poquetes les voltes que he guanyat en esta vida tan implacable amb la derrota. Ni en l’esport, ni en la política, ni en les apostes... Quin desastre! Quin drama per als meus pares que hagueren volgut l’èxit per a mi. Però, si he guanyat una xicoteta cosa, eixa ha estat la paciència i la constància, per tornar a perdre, això sí.

Qui guanya toca el cel amb el dit, o amb el cap. Hi ha un moment, el de la victòria, que deu ser impagable i que situa el victoriós, més enllà dels humans. Jo, al pas que vaig, no ho sabré mai... I ningú buscarà la meua amistat, i ningú voldrà fotografiar-se amb mi, i ningú(na) em demanarà el telèfon. Però, hom s’acostuma a això com supose que també li passa al guanyador que s’acostuma a guanyar; s’acostuma a l’èxit.

La figura del perdedor és vertaderament romàntica i captivadora: l’home, amb eixe toc extra de masculinitat, que abandona la partida més net que un calze, amb el llacet desnugat i la camisa mig descordada, per exemple. Ha perdut perquè ha apostat, i ha apostat sabent que només hi ha un guanyador. Per a la resta, queden eixes gotetes de colònia, el cigarret o el cognac que els fan tova la caiguda.

Però, i el guanyador? Perquè guanyador s’és només un moment... la resta del temps s’ha de tornar a competir sent el focus i l’objectiu. L’endemà de guanyar ja es perd i, per això, la cobdícia és el pecat dels triomfadors. I no pel seu impuls desmesurat envers les coses alienes ni cap a l’ànsia de poder, sinó perquè, realment, en el fons se senten perdedors i han de sobreposar-se a ells mateix. La cobdícia i la competitivitat són els mals dels pobres triomfadors que es poden sobreposar a tot excepte a la seua trista realitat. La paciència i la constància són els béns dels grans perdedors que se’n foten si no arriben al final de la partida perquè entenen que guanyar ja és jugar-la.

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Julio Anguita i Juan Carlos Monedero a un col·loqui.

 

Un interessant col·loqui entre Julio Anguita, tal vegada la veu més lúcida de l'esquerra a l'Estat espanyol, i Juan Carlos Monedero, un dels promotors de Podemos i en la meua opinió l'autèntica matèria grisa de l'organització que lidera de cara al públic Pablo Iglesias. Aquest vídeo és de desembre del 2013, tres mesos abans de llançament de Podemos. A part d'escoltar a Anguita, que sempre val la pena, té l'interés de què hom pot advertir ja de què va Podemos, què pretenen i com ho volen. Un vídeo que crec que s'ha d'escoltar.

 

 

EX NOVO

 

A l’hora d’escriure, allò vertaderament interessant i honest és la manera en què es mou la ment per tractar només els temes que li plauen, que li afecten o que, per la qüestió que siga, estan en la seua actualitat. És una tasca honesta que, quan força el seu transcórrer natural, comporta una evident abaixada de qualitat. Hui, per a mi, és un dia en què no vull ni intentar forçar el text perquè sé que, faça el que faça, acabaré escrivint de l’accident de diumenge a la vesprada.

En uns segons, vaig decidir de tornar per Teruel i no per Cuenca i, als pocs metres, hi havia un accident d’un camió i un cotxe que tallava completament l’autovia. Després de cagar-me en la meitat del santoral, vaig baixar del cotxe per apropar-me una miqueta més a l’accident. Hi havia molt poquetes persones, encara. Ni policia, ni bombers, ni ambulàncies... Un home arrancant amb les seues mans el sostre d’un cotxe molt malmès, amb el clàxon enganxat i on hi havia persones, al seu interior.

Abans d’arribar al cotxe, hi havia uns cinquanta metres d’objectes escampats; roba, maletes i altres coses pròpies de les vacances. Després, cinquanta metres després, hi havia un camió creuat a la carretera , precedit d’un grapat de peces de plàstic, ferro, goma i vidre. Insistisc dient-los que no intenten traure les persones del cotxe després de vore que havien fet nombroses voltes de campana i que la seua posició era mot forçada. Hi havia molta sang però el xic movia el peu i una dona, que no es movia, semblava que respirava. Li vam revisar la boca i la llengua perquè res obstruïra el pas de l’aire. Al xic, li vam millorar l’espai llevant-li el seient i el sostre de damunt; va recobrar la consciència. De sobte, un home atura el clàxon i tot canvia...

Al costat del cotxe, hi havia dues xiques assegudes, plenes de pelats i ferides, plorant, en xoc i sense moure’s. Quan vaig arribar em vaig adonar que dos dones estaven arrossegant-les fins a uns quatre metres del cotxe, en direcció al camió. Un home arriba, les mira i se’n torna al cotxe; després em vaig assabentar que era son pare. Vaig aconseguir dos coixins i les vaig posar en una posició més còmoda. No parlaven. Jo no sabia que fer. De sobte parlen i no les entenia. Una tenia un colp molt fort al cap i no recordava res de res, a més de les contusions i les ferides amb sang. Torne al cotxe i mire la matricula, esclafada i quasi imperceptible. Eren francesos que venien de vacances.

Al cap de quasi dos hores, fins que van evacuar l’última dona, més greu, amb l’helicòpter, vaig estar traduint cada cosa entre els accidentats i la policia, i entre els accidentats i les metgesses i intentant calmar els ferits conscients. No donava abast! No vaig salvar ningú...

Esta nit m’he despertat un parell de voltes i no em treia del cap l’accident, les converses i la situació, alguna d’ella dramàtica, dels ferits. L’Heraldo no diu res de morts, cosa que significa que la dona va arribar viva a l’hospital de Zaragoza. Els altres tres van anar a Teruel, junt al conductor del camió. El pare no tenia res! Que estrany... Havia eixit del cotxe, avariat, per posar els triangles i el camió, que venia en el mateix sentit va envestir el vehicle. Us ho podeu imaginar... un desastre! Només hi havia una xica que recordava l’accident, entre plors i singlots, mentre jo intentava reconstruir els fets, les identitats, les lesions i, en alguns casos, la memòria. El pare estava molt sencer; massa...

Però este és un espai dedicat al pensament i a l’economia... I ara, el meu pensament torna a dirigir-se a les avaries dels cotxes: a la “Teoria del cotxe avariat” que vaig publicar fa uns dies en este mateix lloc. Però, com no, torne a pensar en les estadístiques, eixes que accepten la teoria del dos pollastres com a bona: «pollastre per barba...». I pense que la família francesa havia fet el que deia el manual de trànsit i que quasi els havia costat la pell perquè en cap manual no consta que haja de passar un camioner despistat. I pense que una societat funciona quan cada persona aporta per millorar-la i quan les forces de l’ordre es dediquen a regular el trànsit i ens deixen als demés fer el que millor sabem. Finalment, una cosa que, des del meu punt de vista, va ser important, és que només hi havia ajudant la gent que havia d’haver, amb pocs interlocutors molestant les víctimes i amb una impagable iniciativa només aportada des de les especialitzacions de la gent que passava en eixe moment i des de la més pura intuïció. Perquè les persones som capaces d’ordenar-nos ex novo sense obeir cap autoritat a priori: som adults i capaços, tot i que només cal que ens ho creguem!

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Les claus de "La Transición".



 

"La Clave" ha sigut un dels millors programes de la TV espanyola, de sempre. Presentat per José Luis Balbin, començava amb una pel·lícula per introduir un debat. Va començar a TVE, fins que el P$x€ se'l va carregar, ja es sap que una de les intencions del P$x€ ha sigut fomentar la ignorància ja siga des dels mitjans de comunicació o des de les escoles amb les lleis d'ensenyament. Aquest programa es titulava "500 claves de la trasnsición". Amb gent com Antonio García-Trevijano, Ramón Tamames, etc. Doneu-vos compte com Trevijano ja anuncia el que anava a passar amb la partitocràcia, que és la corrupció generalitzada, encara que ell diu que aleshores, 1991, no estava tan estesa com ell es pensava. La corrupció no és una anècdota, sinó una conseqüència necessària del sistema. Enteneu perquè no vaig a votar? Perquè este sistema o és corrupte o és corrupte. I no hi ha cap partit polític, ni un, que el vulga canviar de soca-rel.

 

EL VISIONARI

 

És molt dura la faena del profeta; i mal pagada! I tot això per no entrar a avaluar el risc que comporta, no per les contrapartides d’errar sinó al contrari, per les possibilitats d’encertar. Un profeta és sempre un mentider que es basa en suposicions i hipòtesis sobre el futur i que difícilment es poden transmetre d’altra manera que sota la relació mestre-alumne. La il·luminació, per tant, es pot donar per extensió o per contacte; no s’hauria d’estudiar perquè no té cap relació causa-efecte que es puga racionatilzar i que vaja més enllà de l’estadística. La mentida es deu a la seua irrealitat, simplement.

La majoria de profetes són catastrofistes perquè, supose jo, és més fàcil que t’escolte un desgraciat (persona mancada de gràcia) que un agraciat (persona graciosa), amb tota la importància que s’ha de donar als prefixos. Una volta finalitzada la catàstrofe, busquen la regeneració posterior al desastre. L’exemple més actual el podem observar amb els crítics de l’economia i les previsions de la darrera crisi: qui la va preveure? I, com ho va fer? Però, algú s’ha aventurat a fer la reconstrucció?

Cada element profètic té una mena de contrapartida, més positiva en una primera ullada però molt més patètica per a qui ha caigut, en algun dels seus projectes lluminosos, sota l’espasa de Dàmocles de l’expropiació; sempre per al bé comú, això sí: el bé comú d’un camp de golf, el d’una instal·lació abandonada als pocs anys, el d’una carretera totalment inútil... La causa de les profecies dels primers es troba en l’aparició dels segons, molt més perniciosos que els profetes que, a la fi, només són teòrics.

En el segon cas, l’impulsor dels projectes tenia un nom paregut al fet servir abans; se’l solia conéixer com «el visionari». I este element, per contraposició al profeta, era positiu, estava ben mirat i els bancs li fiaven diners. A cap banc se li hauria ocorregut fiar-li’n a un profeta finisecular o catastròfic, veritat que no? Per contra, el visionari arribava carregat d’il·lusió i envoltat per una aura daurada, il·luminada, mentre convencia la gent amb la seua natural desimboltura i les seues dots de seducció. El visionari no és cap mentider perquè, com sí que és creador, el resultat es pot apreciar o intuir, si més no. El visionari era el complement ideal del banquer i ho pot tornar a ser: atenció!

La faena del visionari és més agradable, i millor pagada, que la del profeta i els resultats són més evidents a curt termini. Els seus seguidors són d’altra talla, molt més agraciats que els del profeta (atenció al prefix) i podrien passar per hòmens/dones de negocis i per gent formada, tot i que la seua saviesa, en el fons, també es transmet per contacte o per extensió, encara que, això sí, se sol plasmar en un paper o similar, en forma de plànol i farcit de colorets. També podia fer servir un projector, en les seues tècniques de seducció, o fulls plens de fórmules i números.

I encara recriminen els profetes per no haver previst la crisi! Però, com l’anaven a transmetre si només s’escoltava els visionaris? No obstant això, a mi el que em crida l’atenció és la constant negativa a ensenyar religió, a les escoles i als instituts, que hi ha hui dia. Però, si els més religiosos es troben instal·lats en les facultats i en les escoles de negocis i donen classes d’estadística i d’altres assignatures semblants. Però, si la seua intenció és la de promoure eixa il·luminació divina que s’anomena «intuïció». A més, als infants, ja des de xicotets se’ls ensenya a creure en totes eixes coses fins al punt que les accepten sense més. No serà que, la formació religiosa clàssica, la intenten apartar perquè, en el fons, és pura competència? O incompetència ―s’hi podria afegir.

Salvador Sendra Perelló