dilluns, 11 d’agost de 2014

LA PROFECIA


 
Virgili és una figura incòmoda per al cristianisme. A la Divina Comèdia, Dante Alighieri l’assimila i el transforma en un profeta. D’esta manera, la incomoditat del plagi es transforma en l’anunci d’una premonició, descontextualitzada i carregada d’un sentit que no tenia. Esta és una dels grans èxits del cristianisme: la transformació de les tradicions en una nova tendència hegemònica i moderna en la seua intenció.
Al seu llibre de Bucòliques, l’ègloga IV de Virgili apunta el naixement d’un xiquet que canviarà el món perquè, intuïx, amb ell s’acabaran les guerres civils de Roma. Virgili va viure en l’època d’August, molt abans de l’arribada seriosa del cristianisme i escrivia sobre l’entrada de la constel·lació de Saturn com a l’Edat d’or perquè creia pròxim el final de la baralla. Però, que no se’m malinterprete, que no és la meua intenció traure-li rellevància al profeta! Més bé al contrari...
Si seguim amb les Bucòliques ens apareix aviat la seua vertadera profecia; en la seua primera ègloga, es queixa de l’expropiació de les seues terres per part de l’estat. I ací la tenim! Han hagut de passar segles perquè es complirà però, al final, ha arribat. El profeta s’anticipava a allò que estem patint molts propietaris valencians a causa de les megalomanies dels dirigents. Virgili profetitzava l’arribada dels il·luminats que estan per damunt del bé i del mal i, com no, per sobre de la propietat privada.
Unes èglogues després, en la novena, el profeta romà ens explicava la manera en què s’havia pogut protegir de la usurpació: fent-li la pilota a l’August. Realment, ell diu que el seu prestigi com a poeta el salva de la crema però, qui ha llegit l’Enèida ja sap de què parle. El problema el té qui no és un poeta prestigiós, o al contrari: qui ho és. Perquè si August tenia la capacitat d’apreciar l’art, i esta ha sigut una de les causes del seu llegat, els d’ara, com a molt aprecien Calatrava o l’escultor de les figures humanes de ferro rovellat que hi ha en cada domini popular. I esta serà una de les causes del seu principal llegat: el judicial.
Uns quants anys després d’August, el cristianisme basa la seua estructura revolucionària en la vinguda al món del fill de Déu per salvar-nos ―recordeu l’època daurada de Saturn― i fa servir l’ègloga IV de Virgili com a text matriu del naixement. Dante, molts segles després i pressionat per les evidències del plagi, salva el prestigi bíblic fent de Virgili un profeta i convidant-lo a caminar al seu costat per l’Infern i el Paradís de la Divina Comèdia. Pena porgada i Virgili redimit!

Salvador Sendra Perelló

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona i explosiva barreja, Roma i la Cristiandat! La soteriologia/redempció romana de Virgili no és sinó psicologia de transcendència q tots els pobles han tingut. La por a la mort i a la insignificància com a com a constants culturals... Roma entra de ple en el Cristianisme, només quan ja en crisi, el seu propi poble dubta d'ella. Canvia de jaqueta per seguir manant. Ara bé, no és cert que tot reste igual; es perd el sentit de l'humor... A Roma, Virgili, Ovidi i altres podien satiritzar fins i tot a l'emperador, per als semites en canvi, Déu, l'autoritat és intocable. Reflexió personal, calia renunciar a l'humor per una deïtat absent o que no es manifesta? Deus Otiosus, o com diuen els castellans, sempre tan apegats a la terra malgrat revestir el poder amb origens divins: santo que caga no vale nada.