dimarts, 5 d’agost de 2014

EX NOVO

 
A l’hora d’escriure, allò vertaderament interessant i honest és la manera en què es mou la ment per tractar només els temes que li plauen, que li afecten o que, per la qüestió que siga, estan en la seua actualitat. És una tasca honesta que, quan força el seu transcórrer natural, comporta una evident abaixada de qualitat. Hui, per a mi, és un dia en què no vull ni intentar forçar el text perquè sé que, faça el que faça, acabaré escrivint de l’accident de diumenge a la vesprada.
En uns segons, vaig decidir de tornar per Teruel i no per Cuenca i, als pocs metres, hi havia un accident d’un camió i un cotxe que tallava completament l’autovia. Després de cagar-me en la meitat del santoral, vaig baixar del cotxe per apropar-me una miqueta més a l’accident. Hi havia molt poquetes persones, encara. Ni policia, ni bombers, ni ambulàncies... Un home arrancant amb les seues mans el sostre d’un cotxe molt malmès, amb el clàxon enganxat i on hi havia persones, al seu interior.
Abans d’arribar al cotxe, hi havia uns cinquanta metres d’objectes escampats; roba, maletes i altres coses pròpies de les vacances. Després, cinquanta metres després, hi havia un camió creuat a la carretera , precedit d’un grapat de peces de plàstic, ferro, goma i vidre. Insistisc dient-los que no intenten traure les persones del cotxe després de vore que havien fet nombroses voltes de campana i que la seua posició era mot forçada. Hi havia molta sang però el xic movia el peu i una dona, que no es movia, semblava que respirava. Li vam revisar la boca i la llengua perquè res obstruïra el pas de l’aire. Al xic, li vam millorar l’espai llevant-li el seient i el sostre de damunt; va recobrar la consciència. De sobte, un home atura el clàxon i tot canvia...
Al costat del cotxe, hi havia dues xiques assegudes, plenes de pelats i ferides, plorant, en xoc i sense moure’s. Quan vaig arribar em vaig adonar que dos dones estaven arrossegant-les fins a uns quatre metres del cotxe, en direcció al camió. Un home arriba, les mira i se’n torna al cotxe; després em vaig assabentar que era son pare. Vaig aconseguir dos coixins i les vaig posar en una posició més còmoda. No parlaven. Jo no sabia que fer. De sobte parlen i no les entenia. Una tenia un colp molt fort al cap i no recordava res de res, a més de les contusions i les ferides amb sang. Torne al cotxe i mire la matricula, esclafada i quasi imperceptible. Eren francesos que venien de vacances.
Al cap de quasi dos hores, fins que van evacuar l’última dona, més greu, amb l’helicòpter, vaig estar traduint cada cosa entre els accidentats i la policia, i entre els accidentats i les metgesses i intentant calmar els ferits conscients. No donava abast! No vaig salvar ningú...
Esta nit m’he despertat un parell de voltes i no em treia del cap l’accident, les converses i la situació, alguna d’ella dramàtica, dels ferits. L’Heraldo no diu res de morts, cosa que significa que la dona va arribar viva a l’hospital de Zaragoza. Els altres tres van anar a Teruel, junt al conductor del camió. El pare no tenia res! Que estrany... Havia eixit del cotxe, avariat, per posar els triangles i el camió, que venia en el mateix sentit va envestir el vehicle. Us ho podeu imaginar... un desastre! Només hi havia una xica que recordava l’accident, entre plors i singlots, mentre jo intentava reconstruir els fets, les identitats, les lesions i, en alguns casos, la memòria. El pare estava molt sencer; massa...
Però este és un espai dedicat al pensament i a l’economia... I ara, el meu pensament torna a dirigir-se a les avaries dels cotxes: a la “Teoria del cotxe avariat” que vaig publicar fa uns dies en este mateix lloc. Però, com no, torne a pensar en les estadístiques, eixes que accepten la teoria del dos pollastres com a bona: «pollastre per barba...». I pense que la família francesa havia fet el que deia el manual de trànsit i que quasi els havia costat la pell perquè en cap manual no consta que haja de passar un camioner despistat. I pense que una societat funciona quan cada persona aporta per millorar-la i quan les forces de l’ordre es dediquen a regular el trànsit i ens deixen als demés fer el que millor sabem. Finalment, una cosa que, des del meu punt de vista, va ser important, és que només hi havia ajudant la gent que havia d’haver, amb pocs interlocutors molestant les víctimes i amb una impagable iniciativa només aportada des de les especialitzacions de la gent que passava en eixe moment i des de la més pura intuïció. Perquè les persones som capaces d’ordenar-nos ex novo sense obeir cap autoritat a priori: som adults i capaços, tot i que només cal que ens ho creguem!
Salvador Sendra Perelló