dijous, 7 d’agost de 2014

LA VIDA DES DE LA DERROTA

 
Sóc un perdedor i m’agrada dir-ho perquè no hi haja cap dubte sobre mi i sobre la meua personalitat. Són poquetes les voltes que he guanyat en esta vida tan implacable amb la derrota. Ni en l’esport, ni en la política, ni en les apostes... Quin desastre! Quin drama per als meus pares que hagueren volgut l’èxit per a mi. Però, si he guanyat una xicoteta cosa, eixa ha estat la paciència i la constància, per tornar a perdre, això sí.
Qui guanya toca el cel amb el dit, o amb el cap. Hi ha un moment, el de la victòria, que deu ser impagable i que situa el victoriós, més enllà dels humans. Jo, al pas que vaig, no ho sabré mai... I ningú buscarà la meua amistat, i ningú voldrà fotografiar-se amb mi, i ningú(na) em demanarà el telèfon. Però, hom s’acostuma a això com supose que també li passa al guanyador que s’acostuma a guanyar; s’acostuma a l’èxit.
La figura del perdedor és vertaderament romàntica i captivadora: l’home, amb eixe toc extra de masculinitat, que abandona la partida més net que un calze, amb el llacet desnugat i la camisa mig descordada, per exemple. Ha perdut perquè ha apostat, i ha apostat sabent que només hi ha un guanyador. Per a la resta, queden eixes gotetes de colònia, el cigarret o el cognac que els fan tova la caiguda.
Però, i el guanyador? Perquè guanyador s’és només un moment... la resta del temps s’ha de tornar a competir sent el focus i l’objectiu. L’endemà de guanyar ja es perd i, per això, la cobdícia és el pecat dels triomfadors. I no pel seu impuls desmesurat envers les coses alienes ni cap a l’ànsia de poder, sinó perquè, realment, en el fons se senten perdedors i han de sobreposar-se a ells mateix. La cobdícia i la competitivitat són els mals dels pobres triomfadors que es poden sobreposar a tot excepte a la seua trista realitat. La paciència i la constància són els béns dels grans perdedors que se’n foten si no arriben al final de la partida perquè entenen que guanyar ja és jugar-la.

Salvador Sendra Perelló