dimarts, 12 de gener de 2016

Alguna cosa no va bé.

Les darreres eleccions a França han posat de manifest que el Front Nacional era la primera força. No és un fenomen aïllat. Així trobem, a Hongria governa Viktor Orban i a Polònia, Jaroslaw Kaczinsky. Però, a més a més, trobem que augmenta el seguiment de personatges o partits com: Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Belang a Bèlgica, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Demòcrates de Suècia, els Vertaders Finlandesos i el Partit Popular Danés. A l’Europa del sud els moviments que anomenen populistes han sigut més d’esquerres, Podemos a l’Estat espanyol, Syriza a Grècia. A Itàlia el Movimento 5 Stelle, que resulta més aviat inclassificable en el marge esquerra/dreta.

El creixement d’aquests moviments posen alerta a les benpensants ments dels mitjans de desinformació, que tenen com a tasca blindar el sistema. No he llegit cap article seriós que parle del perquè del creixement d’aquests moviments, perquè la meravellosa democràcia liberal, que ens tracten de vendre, pateix per culpa d’un bon grapat de milions de votants europeus que busquen refugi en partits i moviments que la qüestionen, perquè es qüestiona la Unió Europea i no s’accepten meravelloses Constitucions que enlluernaran el món... Ni tan sols Joschka Fischer, exministre d’Exteriors i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, dóna més que arguments puerils per justificar la pujada dels “populismes de dretes”, a un article publicat a El País recentment titulat Furia nacionalista y xenòfoba. Fischer diu que el creixement d’aquests partits es deu a “un miedo basado en la comprensión instintiva de que el “Mundo del Hombre Blanco(una realidad que sus beneficiarios daban por sentada) está en decadencia terminal, tanto a escala global como en las sociedades occidentales.”

Òbviament, una anàlisi d’aquests fenòmens implicaria un estudi més detallat, no tinc jo les eines per dur-lo endavant. Ara afirmar que el creixement és per la decadència del “Món de l'Home Blanc”... Ja va aviat si s’ho creu. És clar, Fischer ha de recórrer a arguments d’aquest tipus, infantils a més no poder i simplistes, perquè és un gos del capital, un gos del sistema, i mai veurà –i si ho veu, mai ho dirà-, que el problema està en el sistema. El problema està en la Unió Europea que ells –Fischer et al.- volen construir. En el sistema neoliberal on les persones importen menys que les multinacionals. Una Europa al servei dels financers i dels mercaders. El malestar que està provocant l'anomenada globalització –parafrasejant a Stiglitz- a Europa. El malestar que provoca el neoliberalisme. La pèrdua de drets, la por per amenaces que el mateix sistema instiga (islamisme, terrorisme, etc.).

La gent a tota Europa, percep que alguna cosa no va bé en aquest sistema. Òbviament, es manté dins del sistema perquè els mitjans de (des)informació, de (in)comunicació (i de intoxicació) s’encarreguen de posar-ho tot de color de roses i, a més a més, no es mostra ni es parla de cap alternativa. Vivim a Europa en un món sense alternatives: o UE o l’infern (altra vegada guerres entre estats europeus); o neoliberalisme o infern (comunisme); o sistemes de partits o infern (feixisme); etc. Però la gent sap que alguna no va bé, malgrat les cançonetes que repeteixen les meravelles i meravelloses bondats del sistema.

La gent ho percep, alguna cosa no va bé, però no sap què és. Per això quan es planteja un referèndum sobre una Constitució europea, la gent en molts països i bon criteri, vota en contra malgrat que el regalet ve embolicat amb enlluernadors papers. No van bé les coses, i la gent ho sent, ho nota. Els partits tradicionals europeus, de centredreta i socialdemocràcia, han fet sempre el que han volgut i han actuat contra la gent en benefici de les grans multinacionals. De la mateixa forma la gent percep que les elits polítiques, la casta política, de qualsevol partit tradicional, té més en comú amb les elits econòmiques que amb el poble. Més evident resulta la percepció de la terra promesa a la qual ens duria el neoliberalisme tampoc arriba, ni en l'àmbit polític, ni econòmic, ni social, ni individual –almenys per a la gran majoria.

La situació de moltíssima gent seria semblant a la del protagonista de la pel·lícula The Matrix,de Lana i Andy Wachowski. Neo, interpretat per Keanu Reeves, és un hacker i porta tota la seua vida intuint que alguna cosa no va bé, que alguna cosa falla, que la realitat no és tal com ell la percibeix. Neo, finalment, troba a Morpheus que li ofereix una pastilla roja, per a coneixer la realitat, i una blava, per a tornar al món i no saber què és Matrix. Cert és que molta gent de la qual percep que les coses no van bé, encara que els aparegués un Morpheus, triarien la pastilla blava i que tot seguisca igual, es neguen a veure el que realment passa i com funciona el sistema neoliberal. Però, sí que hi ha molta gent que vol eixir-se’n, que vol canviar les coses i no dubta a l’hora de prendre algunes pastilles que potser no siguen molt recomanables.

Així és com es produeix l’ascens dels anomenats populismes, siguen d'extrema dreta o d’esquerres. Les contradiccions intrínseques al sistema, les escletxes que té, malgrat la seua presentació com idíl·lic, porta a què s’hagen de buscar alternatives. El fet que la gent es decante per les d'extrema dreta o per les d’esquerres, no té res a veure amb un substrat ideològic, més aviat té a veure en les condicions socials. Al Sud d’Europa el viratge cap a les esquerres es produeix pel devastador efecte de la crisi econòmica, al centre i nord d’Europa tenen més altres factors socials causats pel malestar en la globalització neoliberal i la manca d’adaptació de les esquerres, que no han sigut capaces de crear un nou marc ideològic. Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot dels partits d’extrema dreta.

No hi ha dubte, alguna cosa no va bé, la gent ho percep encara que no sap què és el que no va bé.



Òskar "Rabosa".