dimecres, 20 de gener de 2016

PROBLEMES D’AGENDA

Hui he estat explicant la relació entre espai i temps mitjançant el mètode cartesià, on cada cosa s´hi situa a partir d’estes dos línies. El futur, però, és inexplicable, si atenem la versió clàssica de la filosofia, o de la raó, entre altres coses, perquè encara no s’ha situat, ni en l’espai ni en el temps. No obstant això, s’hi poden fer prediccions i previsions, tot i que immòbils i aventurades.
Respecte a l’espai, molt ha canviat el món quan ens referim a l’espai virtual. Este altre indret ens permet trobar-nos en diferents llocs a l’hora o, si més no, desdoblar-nos entre distintes realitats, com la física i la virtual. Però el punt d’inflexió de la postmodernitat ha estat altre diferent que s’anomena anticipació. Perquè si el ser no s’entén sense el temps, el temps sol anar un pas per davant del present, si més no, quant a la formació del mateix ser.
Pensem per davant de l’«ara mateix» perquè ens avancem als esdeveniments i, a més, ens projectem cap al futur, per poc que siga. El temps present, per tant, és fictici perquè és només temps físic; objectiu, podríem dir... Però el ser humà és subjectiu i, per això, el seu temps també ho és. El temps, per tant, es relativitza ―el subjectiu, perquè l’objectiu ja ho està des d’Einstein― a mesura que preveiem cada cosa que realitzem projectant els efectes de la causa anterior. Constantment ens anticipem i, per tant, el nostre temps real sempre es troba en el futur.
L’espai, el virtual, acaba d’embolicar la concepció del present traslladant el ser des d’un indret a un altre, desdoblant-lo o, fins i tot, multiplicant-lo. Un moment es pot traslladar, desdoblar i multiplicar, també, a partir dels llocs on es representa. L’afecció, però, de totes estes situacions sí que es focalitza en un mateix subjecte perquè no es dissolen ni es difuminen entre totes les possibilitats descrites abans, sinó al contrari: es concentren. I açò comporta una càrrega excepcional sobre el mateix ser primari que hi ha qui denomina psicològica. No obstant això, dita càrrega es troba lligada a la relació del subjecte amb el temps i amb les vivències que, en ser multiplicades, són molt més feixugues per nombroses.
No sóc conscient d’haver llegit o escoltat res sobre esta nova realitat que jo, com a bon ser humà, avance. I és per esta raó que pense les dificultats de la reproducció de la persona en els diferents espais simultanis més que els beneficis que li aporta. Estos es concentren en la persona com ho poden fer els inconvenients però els primers no cal consultar-los amb cap especialista mentre que els segons, per a una persona amb tendència depressiva pot resultar una sobrecàrrega massa gran. Publicaré el present article alhora al Facebook i al BLOG, mentre li’l llig a qualsevol amic, per anar esbrinant les repercussions i consultant-les amb el meu psicoanalista. 


Salvador Sendra Perelló