dijous, 14 de gener de 2016

PER DUPLICAT

Ja fa uns anys que estem al segle XXI i recorde que hi havia gent que apostava pel canvi de mil·lenni amb els ulls tancats. De fet, sempre hi ha hagut mil·lenaristes, tant d’apocalíptics com de més optimistes, tot i que cal deixar palés que en cada canvi hi ha qui guanya i qui perd. Els apocalíptics, per tant, i atenent que els humans som éssers amb capacitat per racionalitzar, haurien de ser els sectors benestants perquè el canvi els pot fer empitjorar. Qui no té massa a perdre, en principi, no hi hauria de tindre por al futur ni al canvi.

Doncs, això: hem entrat en un nou mil·lenni i el món gira, de moment. I ho fa amb agradables sorpreses que créiem ja exhaurides per dogmàtiques. Si pensem en positiu, hem pogut comprovar que la fe s’ha situat en una posició de privilegi, quan hi havia qui la donava per desapareguda sota el dogma de la raó. Però, per fer esta afirmació no em cal més que saber sumar, o multiplicar: teníem un papa i ara en tenim dos; teníem un rei i ara en tenim dos! El nou segle, realment, ha resultat una borratxera important en la nostra manera de vore el món.

Les dos institucions de referència són, per descomptat, difícils d’explicar fent servir la raó perquè els seus caps són escollits i situats pel mateix Déu. A més, en ambdós casos, i que jo recorde així de sobte, no hi ha hagut massa precedents si no fem referència al Cisma o a alguna indigestió monàrquica, d’eixes que acabaren amb guerres pel regnat. De moment, les transicions són pacífiques perquè es mantenen els privilegis ―o siga, que es dupliquen― i els líders entrants mantenen la totalitat del poder mentre que els seus predecessors gaudixen de totes eixes concessions divines.

Sobre el papa ―el nou― hi ha qui s’identifica amb els seus discursos progressistes... Sobre el rei ―Felipe VI― hi ha qui també el veu com una renovació. I, curiosament, eixos que aproven la imatge d’ambdós dirigents solen pertànyer als sectors més progressistes o, per dir-ho d’altra manera, de mentalitat més oberta. Jo, si ho mirem així, hauré de situar-me als antípodes d’eixos pensaments tan moderns perquè em resulta impossible entendre els dogmes des d’un punt de vista racional o, si ho enfoquem d’altra manera, no entenc la racionalitat des d’un punt de vista dogmàtic. O, potser, he nascut mil anys abans d’hora; qui sap!



Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això és com el que diu que no és racista perquè té un amic negre... ara ser monàrquic està bé perquè el rei passa per ser modern...

Salvador Sendra ha dit...

Eren juancarlistas, que quedava millor, però, i ara? Es faran felipistas? Catalunya ens ho confirmarà en breu!