dimecres, 22 de març de 2017

NATO.exit, per exemple Turquia.

Des de fa uns dies vaig llegint notícies que parlen d’acostaments entre Rússia i Turquia. Vist de prop sembla estrany, contradictori si es vol, recordem, per exemple, que fa poc, vora mig any, assassinaren a Estambul el cònsul rus. Rússia, val a dir, Putin, ultratjat, clamà vengança. Un mes abans, l’exèrcit derribà també un avió rus de guerra combatent a Síria pel règim d’al-Assad. Què duu als acostaments ara entre dos països que la lògica (i el poc temps transcorregut) dicten que haurien d’estar enemistats?

La Turquia actual és a penes tot allò que Ataturk, val a dir el pare dels turcs, aconseguí conservar de l’antigament poderós i extens Imperi Otomà a la fi de la I Guerra Mundial. Perdut el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga, Grècia o els Balcans, Turquia es replega sobre si. Com Putin ara, també ella se sent ultratjada, germans musulmans com els àrabs, ajudats per potències estrangeres com ara França i Anglaterra, han combatut contra ells. El califat ha deixat d’existir i res fa pensar que tornarà. Com a únic consol, pensar que Rússia, enemic secular, no està molt millor. Tampoc el règim dels tsars ha aconseguit perdurar a la fi de la I Guerra Mundial. Els sòviets han pres el poder, i per ara, implicats en estendre el poder a les llunyanes repúbliques asiàtiques, no semblen interessats en reeditar l’expansionisme per la Mar Negra direcció al Mediterrani.

En poc temps, l’enemic passarà a ser altre, l’Alemanya nazi. Per poc, i amb brutals sacrificis humans i ajuda externa que durant dècades s’amagaran a la població, es guanya la guerra. La URSS ix vencedora de la II Guerra Mundial però el món se separa en dos bàndols, el capitalista i el comunista.

Com a manera de fer creure que són molts i no només els Estats Units els que s’oposen al comunisme, es crea l’OTAN/NATO el 1949. Turquia és frontera directa dels dos bàndols. El seu, el capitalista, no veu en l’Islam cap problema. I és cert, els problemes de terrorisme islàmic són molt recents i ningú els haguera anticipat a les dècades dels 50’s fins als 90’s com a mínim. Així, Turquia, estat-tap, és ampliament ajudada a rearmar-se. Hui en dia constitueix el segon exèrcit de la OTAN.

Els occidentals, com seguint la tesis de Fukuyama (un asiàtic occidentalitzat per naixença), creuen les seues institucions quasi perfectes: tothom hi vol formar part, ningú en vol eixir... Vet ací que el Brexit ha trastocat tot això, els anglesos ja no volen formar part de l’Unió Europea i a molts altres països creix la població descontenta amb ella. De la mateixa manera, quan es creà l’OTAN ningú pensava que algú voldria mai abandonar-la voluntàriament.

Voluntàriament... un important matís. A hores d’ara no sé si Turquia acabarà abandonant efectivament l’OTAN o no. De fet, no sé si serà expulsada o voldrà simplement anar per compte propi.


Malgrat allò que puga semblar, a Rússia i Turquia els agermana un passat d’autoritarisme, a més de comptar amb un poble acostumat a ell. Els Estats Units deixen d’interessar-se per Europa i la Unió Europea és un club econòmic i no militar... Tot això explicaria futures aliances de Rússia i Turquia no obstant els recents xocs entre ambdós països. També la Xina creix i també és autoritària. Vade victis! Ai dels vençuts! El futur ve d’Àsia i aquesta és autoritària. Els Estats Units no intercediran per unes nacions encara riques que no han fet res per la seua autodefensa. Xina, Turquia i Rússia front a una Europa anèmica. Bon dia. 


Lluís Alemany Giner