Passar uns dies
a la selva no té gaire mèrit; passar eixos dies observant com viuen les
comunitats que hi romanen, et pot aportar informació privilegiada, i més encara
si es té l’ocasió d’escoltar què diuen, com ho fan i per què. Les societats
analfabetes tenen una manera interessant d’argumentar creant les seues
narracions, alhora que treballen satisfactòriament les pauses, les incògnites i
la saviesa popular, que sovint és del tot innocent.
No obstant això,
i cosa que m’atrau molt més encara que observar els animalets, és analitzar la
presència dels cicles naturals i la manera en què influïxen en la població.
Eixos cicles afecten la vida de les societats que hi habiten en la mesura que
Bajtin influïx en mi. Segurament, ells interpretaran la meua vida intentant
col·locar-la entre les estacions, les floracions o les collites, mentre que jo
intente ubicar la seua entre els capítols de qualsevol llibre del crític rus.
Els nadius de
l’Amazonas es queixen que el canvi climàtic ha modificat les estacions –les
poques que hi ha a la selva equatorial— i que la vida els ha canviat. I t’ho
conten mentre a la casa del costat estan veient la televisió un grup de
famílies de la comunitat; i jo m’ho puc creure, o no; i, per suposat, que no
m’ho acabe de creure, almenys de la manera en què ells m’ho narren i basant-me
en allò que observe. Per exemple, un dia qualsevol, el poble es trobava buit
perquè quasi tots estaven a Nauta participant d’un campionat de futbol. Hi
havien anat amb les seues barques de motor a passar el dia.
No obstant això,
sí que hi pot cabre la doble interpretació, ja que, amb les rareses del clima,
allò que ha canviat és la seua percepció del temps que, alhora, es troba
influïda per la nova tecnologia i per l’obertura del seu espai vital, més enllà
de l’arbreda i de la caça, més enllà de la tribu i la família. Els cicles
naturals, a l’Amazonas, han canviat menys que els familiars, ja que
l’adolescència es viu, com en qualsevol altre lloc, en una constant adaptació a
la realitat virtual. Caçar mones o recol·lectar fruits és ja una cosa del
passat, un residu romàntic en gran mesura i, per tant, poc afecta el canvi
estacional a la vida del segle XXI.
La dualitat de
criteris, segurament la causa la convivència de les dues parts: la que encara
viu pendent d’allò que l’envolta i la que viu amb els ulls fora però amb els
peus dins del poblat. L’hora de menjar pot canviar per l’hora de la telenovel·la,
i la de pescar pel partit de futbol. Allò que et demana el cos o l’estació es
troba relegat a un segon terme, però, en els dos casos, marcats per això que
coneixem per rellotge i per calendari, allunyats del tot dels cicles naturals
més idíl·lics. Realment, tenen un greu problema d’identitat, però quasi es pot
afirmar que les societats avancen i s’hi retroben en altres identitats més
actuals com, per exemple, sota una bandera, com va explicar l’altre dia el meu
company de textos Lluís Alemany.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada