Nacions i balons, tot explota!

Assistim estos dies a la celebració de la Copa del Món de futbol. Aparentment una vistosa i festiva caravana de jogadors i afeccionats mostrant les seues vestimentes i emblemes a la resta de nacions del món, que responen fent exactament igual. Sovint s’ha dit que la diplomàcia és la guerra per altres mitjans, així també en certa manera l’sport ho és: les nacions ja no s’enfronten a un camp de batalla sinó de joc.

Dites nacions semblen imperturbables, entitats gairebé eternes. Si llancem l’esguard enrere pensem que Itàlia, França, Portugal, Brasil, Argentina, Alemanya o Holanda per citar només uns quants casos de nacions emblemàtiques, sempre han estat ahí, però no és cert. Allò que succeeix és que sempre les hem conegut majorment així perquè tot ho analitzem des de l’òptica personal i hom només viu una vida, la seua, i en el moment que li pertoca i no altre... Veiem així que Itàlia com  nació és una creació del Romanticisme decimonònic, un compòsitum tan variat que ni tan sols gran part dels seus creadors veien clar que fóra possible unir car, què unia a un torinés alpí o a un llombard enfront d’un napolità o un sicilià? Seria possible que un romà no se sentira d’entrada superior a tots només pel pes històric del lloc que l’havia vist nàixer? Si continuem amb França, veiem que és un altre compòsitum de mil dimonis i que en el seu si històricament s’ha fet encabir germànics i llatins, celtes i bascs, i encabir no és una denominació arbitrària car la unitat ha requerit l’anihilament i desdibuixat de pobles molt diversos. Algú de Dunquerc amb la seua parla flamenca i provenint de l’Atlàntic res té a veure amb un occità de Marsella, per no parlar d’un alemany d’Alsàcia front a un basc, bretó o català...Portugal és, en origen una subdivisió antinatural de l’antiga HISPANIA romana beneïda per nacions com Anglaterra o França que desitjaven tindre un enemic contra Castella, posterior España, al si del seu propi territori, la Península Ibèrica. Portugal, del 1580 al 1640 fou part de la “Corona Española”... En quant a Brasil i Argentina, filles de plançons d’ambdues nacions citades, a l’altre costat de l’Atlàntic. Finalment i per no allargar la cosa, Alemanya, com Itàlia, no existí fins al segle XIX i Holanda com Portugal o la Corona d’Aragó, sovint es veié fagocitada pel país major veí; en el cas holandés, Alemanya, en el català i portuguès, Castella encarnada en Espanya.

Veiem així que les actuals nacions “intocables”, d’eixes poques coses segures que un creu haver vist en la vida, res tenen d’immutables, i que Brasil podria continuar sent Portugal o que Uruguay podria ser Argentina i que tots ells podrien ser Espanya... Només cal pensar a Europa quantes nacions no han surgit els darrers anys, als Mundials o Jocs Olímpics de fa poques edicions, no vèiem Croàcia o Sèrbia o als Jocs d’hivern no vèiem Eslovenia, tot era Iugoslàvia. Coneguts jugadors com Sabonis que hui acceptem com a lituà, el coneguèrem com a ciutadà de la U.R.S.S, que en una altra assimilició errada, majorment se’l veia com rus... Valga això per dir que amb el temps les coses canvien i adquireixen una certa justificació d’existència; hui en dia ningú diria que ha anat de vacances a Iugoslàvia si ho ha fet a Croàcia com ningú pensaria en Eslovàquia en dir que ha anat a Praga i pràcticament tots les hem conegut com un únic ens conjunt.

Es podrà adduir que tot eixos canvis vingueren amb guerra, sang i patiment i es podrà replicar que també la conquesta de tot allò que no era la identitat finalment hegemònica també es produí així. Segurament un bretó, un basc o alsacià tenen una conciència menor del “bé” aportat per la unitat francesa que algú de París o Orleans... Els pobles llatinoamericans van optar sense excepció per la independència front al colonialisme, i les metròpolis, que un dia combatiren els independentiste hui declaren les ex-colònies com a “países hermanos”. Com a segona opció més civilitzada per obtenir el dret a l’existència pròpia com a nació hauria la de guanyar eleccions. Francament l’opció més civilitzada, ara bé, no funciona, val a dir no t’atorguen el dret d’existir, continues on estaves i justifiques que l’estat comence una nova campanya de “reeducament” destinada a convertir-te en ell, val a dir a fer que deixes de ser tu... Com es veu, tot porta a l’extinció del menut a no ser que com Dinamarca, per exemple, es dispose d’un estat propi... Tot porta a la dissolució dins de l’entitat menor en el si de la major, de l’hegemònica, i així, tot quadra, les nacions, com els balons, giren, i en casos també exploten. La gent ho mira per pantalla, i... embadalida, no se n’adona. Així uns van fent i desfent i altres van desfent-se per sempre més.

Bucarest a 30 de juny del 2018.

Lluís Alemany Giner