Era l’hora de dinar i estava a la terrassa. Al jardí
que hi ha al costat hi havia una interessant conversa, pujada de volum, entre
una mare i el seu fill en què es discutia sobre si el xiquet cagava o no. El
xiquet –que no m’he pogut resistir a mirar— tenia més de deu anys: potser
dotze. La mare, uns trenta.
L’essència de la tragèdia grega no sempre
s’aconseguix a la literatura. Per exemple, Tom Wolf a Tot un home la va esbrinar i, al final, va optar pel desenllaç més
inesperat, on les forces divines intervenen en la vida humana. Però, això: és
només literatura! Els déus, els semidéus i els humans conviuen en un món on tot
hi cap.
La mare es queixava que havia corregut tota la
platja buscant un lloc on el seu fill poguera cagar, però el xiquet no en
trobava cap de bo. Flaquet, pàl·lid i amb un banyador amb una mica de camal,
florejat i ajustat, el fill no va voler cagar ni al bar ni darrere dels pins;
la mare estava desesperada i, al final, va decidir d’asseure’s a un banc i esperar
que l’infant cagara al parc. Ell es negava replicant que el podien vore, i que
li feia vergonya.
-He corregut tota la platja i n’estic farta! Fins
que no cagues no em moc d’ací!
-Mamà, que tinc vergonya i em poden vore...
-Que ja t’he dit, abans d’eixir de casa, que
cagares; i no m’has fet cas. I ara, tanta pressa, tanta pressa, que t’estaves
cagant, i fa una hora que busquem. M’has dit que cagaries al final de la platja
i ja hi estem!
El jove, amb els braços encreuats i el cap abaixat,
no responia, però la mare insistia dient:
-Ja cagaràs, ja! Ara em toca a mi fer la tossuda, i
no em pense moure.
El to de la conversa no abaixava i la mare anava
carregadeta de raó, a més de posseir una forta convicció. Jo pensava: que cague
ja, per l’amor de Déu! Patia pel cagó i per la xica. De sobte, i com si haguera
estat una obra de ficció, per darrere d’uns arbres, apareix un home que diu:
-Ieh! Què feu ahí? Ja fa una estona que vos estic
buscant...
Sembla que era el pare de la criatura que venia del
bar, de fer-se “un quintet”. Però la dona, després d’explicar-li l’odissea, li
retregué que els havia abandonat sense diners ni claus del cotxe, ni mòbil! i
que el xiquet no cagava. El menut, en vore son pare, el culpabilitzà de la seua
penúria fins a dir-li que l’odiava. El pare, perplex, no podia creure allò que
veia i escoltava fins que, en un màgic moment de lucidesa, proposa al fill:
-El papà t’acompanyarà a cagar, no patisques. Anirem
al bar d’enfront.
La mare es negà a acompanyar-los i decidí romandre
al banc fins que –supose jo— se li passara el disgust. Pare i fill travessaren
el carrer. Jo ja estava menjant les postres. Al cap d’una estona, la dona ja no
hi era. Com en una tragèdia clàssica, hi va haver la intervenció divina en el
desenllaç de la història. El pare va aparéixer i es va aconseguir que no
cediren ni la mare ni el fill en la seua tossuderia. L’home va carregar amb la
ira familiar i, de pas, es deguera poder fer altre quintet a la salut d’ambdós.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada