28 Al ver a
Jesús, comenzó a gritar, cayó a sus pies y dijo con voz potente: «¿Qué quieres
de mí, Jesús, Hijo de Dios, el Altísimo? Te ruego que no me atormentes». 29 Jesús, en efecto, estaba ordenando al espíritu
impuro que saliera de aquel hombre. Muchas veces el espíritu se había apoderado
de él, y aunque lo ataban con cadenas y grillos para sujetarlo, él rompía sus
ligaduras y el demonio lo arrastraba a lugares desiertos. 30 Jesús le preguntó: «¿Cuál es tu nombre?».
«Legión», respondió, porque eran muchos los demonios que habían entrado en él. 31 Y le suplicaban que no les ordenara
precipitarse al abismo. 32 Había allí una gran piara de cerdos que estaba
paciendo en la montaña. Los demonios suplicaron a Jesús que les permitiera
entrar en los cerdos. Él se lo permitió. 33 Entonces salieron de aquel hombre, entraron en
los cerdos, y desde lo alto del acantilado, la piara se precipitó al mar y se
ahogó.
Lluc, 8, 28-33
Una de les coses més fascinants de la cultura jueva-cristiana, és tot el
relacionat amb la demonologia. No sols són els contes per espantar a la gent.
La demonologia és la visió del bé i del mal, dels orígens del Mal, de la
concepció cultural què de l'origen del Mal es té. A la cultura jueva-cristiana hi ha
un balanceig entre les concepcions monistes i dualistes. Aquest balanceig no
sempre troba un bon equilibri.
Les teories monistes serien aquelles que presenta a Satanàs com un àngel al
servei de Déu, que a vegades fa de fiscal, altres ve a temptar a qui Déu li diu,
altres causa els mals que Déu mana per provar la fe d'algun humà; a les
concepcions monistes per molt que Satanàs tempte, envie mals o el que siga,
sempre l'Home pot decidir si mantenir la fe en Déu u obeir els manaments o
deixar-se portar per la temptació o sucumbir a les peticions de Satanàs.
Les dualistes ens presenten a Llucifer o Luzbel com a antagonista, l'àngel
caigut, l'àngel que va gosar desafiar a Déu per a ser igual que ell. Ell regna a
l'Infern, o a les tenebres i l'abisme, i té un exèrcit de dimonis –àngels caiguts també que
li van fer costat a la guerra contra Déu- i vénen a portar el Mal entre els
humans, que som la criatura favorita de Déu. Per a assolir el seu objectiu no deixa
d'emprar cap de les opcions al seu abast.
Aquests personatges es confonen, i hi ha tot un "totum revolutum"
on la confusió és fàcil, tant de personatges com de concepcions. I amb aquestes confusions i contradiccions la gent ha
tirat endavant i els sacerdots les han aprofitat a conveniència.
Fruit de les concepcions dualistes, i com a conseqüència del gran poder que
tenen aquests àngels, es dóna un fenomen ben curiós: el de la possessió
demoníaca. Un fenomen com el que descriu el passatge que hem citat a la capçalera
d'aquest post l'Evangeli de Lluc. Els dimonis vinguts de l'Infern, entren en
cos de les persones. Una vegada dins els dimonis prenen possessió de la
persona, aquesta perd la voluntat, i qui mana és/són el/s dimoni/s. Els dimonis
sembren el Mal entre els humans amb el posseït, i l'endimoniat no pot fer
res per deslliurar-se de la possessió. Només el poder de Déu, com en l'Evangeli
de Lluc, pot lliurar a l'endimoniat dels dimonis. L'Església catòlica té tot un
ritual per treure dimonis del cos dels posseïts, amb el poder Crist –els que
hàgeu vist la pel·lícula de L'Exorcista ja sabeu com va el tema-. L'Església
també té una sèrie de mesures preventives per combatre el dimoni i evitar que
el Mal s'estenga.
Hui en dia, sembla que hi ha un altre tipus de possessió. Però la nostra
societat ha deixat de creure amb dimonis. Les possessions actuals també
anul·len la voluntat. Els posseïts ja no tenen llibertat ni regeixen els seus
actes. També poden fer el mal i cometre delictes. No falten tampoc els exorcistes,
ni els rituals. Els posseïts també són tractats entre el menyspreu i la
compassió, a vegades se'ls justifica, i fins i tot, poden tenir un tractament
al codi penal més benèfics perquè no són plenament conscients del que fan. Els
governs també fan campanyes per prevenir les possessions i evitar el Mal. Les
noves possessions també beuen de la concepció dualista.
Els dimonis que abans teníem nom com Legió, Azazel, Azrael, Astaroth,
Asmodeo, Agares, etc., ara tenen altres noms com: alcohol, drogues, joc, sexe,
etc. A les possessions ja no se les anomena així, ara es diu alcoholisme,
droga-addicció, ludopatia, addicció al sexe, etc. Si no hi ha un nom propi, se
li afegeix "addicció" i avant. Els substituts dels exorcistes, ara anomenats psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, etc. Els Estats, substituint a l'Església,
són els encarregats de: tractar als addictes (nous exorcismes), llançar
campanyes de prevenció, establir prohibicions, encetar guerres contra el tràfic
de substàncies, etc. També, els addictes, i sobretot depén
de l'addicció, són vistos amb menyspreu i/o amb compassió, tractats de ionquis, borratxos, viciosos, o pobres malalts amb transtorns mentals o de conducta.
Una concepció monista del bé i del mal, responsabilitzaria als addictes
dels seus actes; una visió dualista els eximeix de les seues responsabilitats,
es dóna la culpa a l'alcohol, a les drogues, al sexe, al joc... La primera ha
sigut predominant mentre es creia en la responsabilitat individual; l'altra és
predominant ara, que pensem que ningú té perquè responsabilitzar-se de res i la
culpa sempre és d'algú o alguna cosa.
Òskar “Rabosa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada