dijous, 27 de juny del 2024

La Llei POC: una patent de cors a major glòria dels pirates.

 Alicante 'a popular choice' for Spanish property investors

Els corsaris eren pirates als quals un estat els donava la patent de cors. La patent de cors era un document que emparava a determinats pirates per atacar vaixells i béns pertanyents a estats enemics d'aquells que les atorgaven. Hui en dia els pirates estan integrants en l'empresariat nostrat dedicat a l'especulació immobiliària i al turisme de masses.

El recent avantprojecte de Llei de protecció i ordenació de la costa valenciana (endavant, POC), proposada pel govern del PP-VOX, suposa una patent de cors perquè als pirates nostrats puguen continuar amb l'espoli de la costa.

L'objectiu principal de la POC és acabar en el PATIVEL. El PATIVEL és un pla d'acció territorial que pretén posar un poc de trellat respecte de l'espoli que s'ha produït al litoral valencià. És un pla prudent, que fins i tot, un representant d'una associació de promotors i constructors em va dir, en una xarrada informal, que era necessari, que això no podia dir-ho en públic, perquè els associats als quals representava estaven en contra, ja que perjudicava els seus interessos particulars, però que ell el considerava necessari el PATIVEL. Crec que ja no cal cap explicació més del que suposa el PATIVEL.

Efectivament, contra el PATIVEL es van alçar tots els especuladors immobiliaris del País Valencià. Que van interposar nombrosos recursos. Però el PATIVEL va ser avalat pel Tribunal Suprem, i els especuladors ja no se'l poden carregar en global -només manca que els tribunals resolguen les qüestions concretes que han impugnat els pirates respecte dels drets particulars afectats, bàsicament, si es pot modificar una ratlleta cap ací o cap allà perquè els seus interessos especulatius no es vegen tan afectats-.

Davant aquesta situació, ara que els pirates tenen un govern prosaqueig, havien de fer alguna cosa. Eixa cosa era intentar aconseguir una patent de cors. La patent de cors és la POC. No intenten carregar-se el PATIVEL, una norma amb rang de reglament, perquè en matèria mediambiental regeix el principi de no regressió. Açò és, una vegada establert un nivell de protecció ambiental, no es pot tornar a un nivell inferior. Com una llei és una norma de rang superior, aprofiten que el rang superior de la llei per laminar el PATIVEL.

El contingut de la llei és bastant pobre, d'ahí que el nom de POC (o res) li ve que ni fet a posta. Conté una sèrie de declaracions genèriques, buides i insubstancials sobre la protecció del litoral i la costa. Les referències constants a turisme, activitats econòmiques, al tractament de la costa com a font de riquesa i d'ocupació, etc., són constants i se les equipara a la protecció ambiental. El que ens dona la idea que la prioritat és satisfer els anhels dels pirates.

Respecte dels usos permesos en les diferents zones que s'estableixen a la llei, la intenció és acabar amb les proteccions que venen fixades en el PATIVEL. El que fan és tornar al nivell mínim de protecció, sovint a l'establer a la llei de costes estatal, per tal que els corsaris puguen tornar al saqueig del litoral valencià.

Finalment hi ha dues mesures populistes. Una és la possibilitat de declarar com a nuclis d'especial valor etnològic a conjunts d'edificacions residencials o comercials o bé integrats en activitats econòmiques tradicionals (aneu vosaltres a saber què vol dir això), que no serà més que el motiu perquè determinades zones queden blindades jurídicament malgrat que siguen nocives o estiguen en perill. Em ve al cap per exemple les construccions de Torre de la Sal a Cabanes, que van ser fa poc objecte de polèmica amb l'Estat. En realitat, aquesta mesura és fum de canyot, perquè molts d'aquests llocs -ja siga Torre de la Sal, les Deveses de Dénia o Platja Babilònia a Guardamar del Segura, etc.- el problema que tenen és que la mar se les acabarà engolint.

Com som conscients d'això prenen una altra mesura de caràcter populista, què és, mitjançant la disposició addicional cinquena de la POC, la constitució de borses de sòl. Aquestes borses de sòl, creades en nous desenvolupaments urbanístics, tenen com a objectiu donar edificabilitat a propietaris que estiguen afectats per situacions en les quals la cosa ja no té solució. És a dir, als propietaris de les Deveses o Platja Babilònia se'ls donarà sòl on construir habitatges que substituïsquen els que s'endurà la mar.

No sé com acabarà aquesta llei als tribunals si hom la impugna, amb base en el principi de no regressió, ja que també juga el principi de jerarquia legal, però la intenció del Govern del PP-Vox és clara. Demolir el PATIVEL donant als pirates una patent de cors.

La costa valenciana està plena de torres alçades als s. XVI i XVII per protegir a la gent dels atacs dels pirates barbarescs, molts d'ells amb patents de cors de l'Imperi Turc. A ningú d'ací se li haguera ocorregut demolir les torres i donar als pirates patent de cors. Ara ho fa un govern Satànic.

 

 Oskar "Rabosa".

dimecres, 19 de juny del 2024

El crític com a artista.

Oscar Wilde té un assaig brillant en què tracta la figura –i la necessitat— de la crítica. L’escriptor és conscient de la tasca d’interpretació que desenvolupa aquell –i aquella— que critica per discernir-ne la vertadera intenció de qui crea i per aproximar la peça a l’espectador o lector. Ací apunte amb més intensitat el lector, ja que Wilde s’hi referia en major mesura.

He estat a Roma uns dies. Ja feia temps que no hi anava. En esta visita m’he adonat que és el lloc ideal per a no envellir ni créixer, ni maurar. Tot està igual i tot hi romandrà per molt més temps. Els ulls dels visitants reincidents cerquen allò conegut i sempre hi troben les coses que busquen: que res no canvia. Les visites, les de costum: no pot faltar el papa Innocenci X ni Moisés. Ni he conegut l’un ni l’altre; i als dos haguera estat impossible perquè es lleven prop de dos mil anys.

Però, realment conec l’un i conec l’altre... Sense haver-los tractat mai, els conec. Innocenci X, el reproduïx Bernini, però també el pinta Velázquez. Este segon el retrata i n’extreu els detalls de la seua ànima. Però nosaltres no en sabem prou per interpretar-lo i necessitem d’un xaman que ens aporte allò important del lligam entre l’ésser humà i les coses divines: Lucian Freud! En els seus estudis sobre el quadre de Velázquez, que podem vore a la Galleria Doria, hi ha la realitat de la persona, més enllà del personatge.

Que si conec també Moisés? Sí, el conec! El conec perquè Michelangelo el va esculpir quan treballava el mausoleu de Juli II i ens va aportar detalls del moment estel·lar de la seua vida: les Taules de l’Aliança. Com que ja he tractat en altres ocasions el tema de les taules i de la figura del patriarca, no entraré en els detalls, però sí que ho faré amb aquell que l’interpreta com ningú: Sigmund Freud. Allò interessant de Moisés i, per extensió, de Michelangelo, ho explica com cal a Moisés i la religió monoteista.

Un Freud i l’altre eren parents: net i avi. El primer, a banda de l’artista pintor, també és el crític que explica les obres pintant-les. Del segon, es pot dir que barreja els dos vessants, també. Tant l’un com l’altre ens detallen allò que no podem apreciar en una tasca semblant a la de Winckelmann o Lessing, però tocats per la mà de Déu, com els xamans. I, per què escric este article sobre Roma? Doncs, perquè he lligat la Galleria Doria amb Dorian Gray i, per tant, amb Wilde i amb la sensació de no envellir mai quan es viatja a Roma. Tot molt senzill, perquè dos de les meues obres preferides sempre estan quan les necessite i res no ha canviat el temps.

Salvador Sendra

dimarts, 11 de juny del 2024

Heterosexuals i analògics.

 Gata de Gorgos, the Delightful Alicante Town that Well Deserves a Stop ...

En acabar de dinar a Gata, al restaurant Arrels, demane per un lloc on prendre altre café, un whisky i poder fumar un Hupmann Magnum 54 que havia comprat feia uns dies a Barcelona. M’assenyalen que carrer avall hi ha una cafeteria que té taules al carrer i hi ha ombra. Baixe uns quants metres, mirant al Mongó i, efectivament, hi trobe l’indret.

A la taula del meu costat hi ha un grup d’hòmens heterosexuals; uns més masculins que altres. Incidisc en este punt perquè mentre uns parlen sobre algunes coses del treball, n’hi ha un que només  ho fa de fel·lacions i dels diners que paga per cada una. També explica el temps que dedica a cada sessió... M’agradaria saber si també li ho explica a la seua muller en arribar a casa, afegint-hi els detalls i els horaris. De tots, és l’únic que parla castellà.

A banda de l’anècdota fel·lativa, hi ha la cosa interessant: una taula on gent del tot diversa s’ajunta per prendre una copa, o dos, i parlar de tot. Pare atenció i les altres persones comencen a parlar del PSAN mentre el fel·latiu brofega per l’altra banda. Al poc de temps, abandona el grup; puja al cotxe i se’n va, segurament a alguna «reunió de treball». Una part del grup continua parlant. Esta volta ho fa sobre un tema d’actualitat: el nom del poliesportiu i la polèmica de la seua denominació.

Entre ells hi ha una persona coneguda. Sembla que saben de què parlen. Passa l’alcalde i s’atura a saludar-los. De dret, els explica alguna cosa que li demanen i, quan fa una estona que hi està, s’acomiada. La resta seguix parlant sobre altres temes que ja no són les fel·lacions perquè el fel·latiu se n’ha anat mitja hora abans, després d’usar la metàfora del gelat per a explicar el mètode més adequat. El tema ara és l’escassa implicació de la joventut en la vida pública i la seua ignorància sobre el seu funcionament. Ningú no ha critiquejat l’alcalde ni ha puntualitzar res d’allò que ha dit. Parlen sobre les eleccions europees.

Finalment, cal afegir la cosa més important de tota la situació: en una taula d’un poble per on hi han passat quasi una dotzena d’hòmens heterosexuals d’entre quaranta i setanta anys s’ha parlat de tot, d’ací i d’allà, les persones s’han pres tot el temps del món per a argumentar i explicar, ningú no ha tallat ni destorbat la intervenció de l’altre i ningú no ha mirat el telèfon en dos hores! En dos hores, cavallers!

 

Salvador Sendra