Diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Aquestes eleccions arriben en un moment crític on la UE, i Occident en general, travessa per una cruïlla que pot portar al final del domini Occidental (EUA i els seus estats vassalls i tributaris). És curiós perquè ningú en parla d’allò que és més fonamental. Cap partit posa damunt de la taula els problemes transcendentals als que ens enfrontem. Un gran i trist silenci que contrasta amb la gravetat del moment que vivim. El darrer cicle Europeu hem presenciat coses que no ens imaginaríem, hem viscut situacions que ens hauríem posat els pèls de punta, hem tingut els dirigents més necis i perillosos des de la fundació de la CEE pel Tractat de Roma. I de què parlen en aquestes eleccions? Del sexe dels àngels.
Vivim en uns temps on les notícies volen i caduquen en pocs segons, on hi ha una desconnexió entre dos fets consecutius, entre les causes i els seus efectes, on hi ha una manca de perspectiva històrica perquè vivim en la creació de relats que se’n van com el fum, on la propaganda impera com un model per a establir una realitat virtual. Per això cal deixar algunes coses sobre el fonament de la UE:
a) La UE és crea sota l’impuls nord-americà després de la Segona Guerra Mundial, tal i com explica Yanis Varoufakis a El Minotaure Global. La creació d’una Unió Europea forma part dels projectes que tenia EUA per a la reconstrucció i sotmetiment d’Europa al seu imperi, juntament a el Pla Marshall, la creació de l’OTAN, etc. El mite de què la creació Europea és un projecte purament europeu, fet per mantenir la pau, etc., és només un mite i, per tant, amb molts elements falsos. I sí, com deia Zbigniew Brzezinski a El gran tauler global, els estats europeus encara són tributaris i vassalls dels EUA.
b) La UE és un projecte eminentment neoliberal des dels seu origen. Tal com explica Quinn Slobodian en el seu llibre Globalists: The End of Empire and the Birth of Neoliberalisme, el projecte neoliberal és un projecte que pretén mitjançant una nova regulació i institucions internacionals per a la protecció dels drets dels capitals internacionals. Des d’un primer moment el Tractat de Roma posa les bases perquè eixe projecte siga possible. Així, Ernst-Joachim Mestmäcker un jurista alemany, que a més a més va ser part de la Societat Mont-Pelerin (una societat que a finals dels anys 30 es va fundar per estendre el “liberalisme”), va dir del Tractat de Roma que “encarna una constitució econòmica”. L’objectiu principal és que les decisions dels Estats no puguen qüestionar les polítiques econòmiques. Amb això s’ha aprofundit amb l’Euro, amb el Banc Central Europeu o amb els anomenats tractats de lliure comerç. No és res d’estranyar que Wolfgang Schäuble (tanta glòria tinga com pau ha deixat), durant les guerres Troikes, li diguera a Yanis Varoufakis que la democràcia no podia canviar les regles econòmiques, com conta el mateix Varoufakis en el seu llibre Comportar-se com a adults.
c) L’Euro és una moneda què està feta perquè el nord d’Europa impose les seues concidions. Quan es va crear, ja ho deia Julio Anguita, no es donaven les condicions i era una moneda que naixia viciada. Viciada perquè: responia als interessos dels països del nord, especialment alemanya -es parlava del IV Reich-; perquè mitjançant el BCE, les polítiques monetàries anaven a mancar de qualsevol control democràtic; perquè les funcions del banc central de control de dèficit dels Estats, de la inflació, etc., respon a una lògica neoliberal; no servia per una convergència en allò social, sinó que promouria la competència fiscal entre països... Aquests vicis s’han vist confirmats i superats. La crisis del 2008 i la del 2010 van posar de manifest que la realitat superava tot això. D’ençà han eixit uns quants llibres que posen de manifest el fracàs de l’Euro. Així Max Otte, a “Frenad el Euro!” diu: “... el euro no serveix als ciutadans i ciutadanes, sinó a la oligarquia financera.” Joseph Stiglitz, un dels grans desencantats de la globalització, té un llibre que es diu L’Euro, on demoleix totes els arguments que s’han donat a favor de l’Euro, i demostra que en la crisi 2008-2010 ha sigut més un llast per als ciutadans que una ferrament per a la millora del benestar de la gent.
Amb aquests antecedents, podem analitzar la Europa que volen, o no, i la manca de debat sobre les qüestions crucials que s’han d’afrontar en els propers anys i que han quedat marginades en els programes i debats d’aquestes eleccions. Entenc que si hom posa els temes damunt de la taula i en parla, serà vilipendiant pels mitjans de desinformació massiva. Però no obstant, s’hauria de fer. S’hauria de fer, perquè el no posar-los damunt la taula suposa que sembla que no hi ha alternativa, que tot va bé i que no es pot fer res diferent del que hi ha i que la ràbia que la gent té pel seu malestar només pot canalitzada per l’extrema dreta i la seua dissidència controlada contra el globalisme, l’Agenda 2030, les vacunes, Soros i Bill Gates.
a) En primer lloc, caldria obrir el meló de la submissió al EUA i a l’OTAN. Amb la guerra a Ucraïna ha quedat palès que la UE continua sotmesa als EUA i l’OTAN, braç armat dels EUA a Europa. Ja en els ’90 del segle passat Julio Anguita entre els dèficits de Maastricht recalcava açò. Fa uns anys, amb Trump, l’OTAN semblava morta, però Biden s’ha encarregat de ressuscitar-la provocant una guerra a Europa. Aquesta guerra està causant greus problemes econòmics als països de la UE, especialment a Alemanya. El món unipolar, nascut arran de la caiguda de la URSS, s’està tornant multipolar. I els països del, ara anomenat, Sud Global van acostant-se als BRIC’s. Creixen també alternatives de cooperació entre països com l’Organització de Cooperació de Shangai (OCS) que comences a proposar bancs de finançament alternatius al BM i al FMI, per tal que els països del Sud Global puguen fugir de l’imperialisme occidental, explotant i donat eixida a les seues matèries primeres. Ara tenen una alternativa amb qui fer negocis, Xina. Es troba a faltar un debat sobre quin lloc a d’ocupar la UE en el món multipolar. Hem serem una crossa dels decadents EUA o hem de buscar tenir una veu pròpia i buscar les aliances que afavorisquen a la ciutadania europea? Hem de continuar sent vassalls i tributaris o hem de ser sobirans?
b) L’Euro i el BCE han demostrat ser una arma de destrucció massiva. El que se li va fer al poble grec va ser d’una crueltat insuportable. No més hauria sigut pitjor que els bombardejaren com està fent Israel amb els palestins de Gaza. És una cosa que no hauríem d’oblidar mai. Caldria plantejar-se que fer amb una arma tan letal que està en mans d’oligarques mafiosos, cobdiciosos i psicòpates cruels. Cal començar per introduir canvis de control democràtic del BCE, començar a fer polítiques de convergència social -les que s’haurien d’haver fet abans d’implementar una moneda única-. Seguir com si res no haguera passat en la dècada anterior és seguir en una carrera a tot gas cap al ribàs del barranc més fons de la misèria.
c) Democratització de les institucions europees i acabar amb la manca de transparència dels anomenats tractats de lliure comerç, on els acords són secrets, les negociacions opaques i els procediments a porta tancada. Ni tan sols diputats europeus poden exercits el control sobre el seu contingut, ja que tenen un accés a la informació limitat. Tractats de lliure comerç que condemnen per exemple al País Valencia als llauradors, tant la taronja com ara l’arròs, o la industria. Cal acabar també amb la vergonya de veure els contractes signats per la Comissió Europea per a la compra de vacunes -que ens han venut d’un gran èxit per suposava més Europa- amb pàgines plenes tacades de negre perquè no pugem saber el contingut real de dits contractes. Cal acabar amb els lobbys que omplin de corcó totes les institucions europees, que fan la legislació a la seua mesura per a l’espoli dels ciutadans.
d) Tampoc s’ha parlat del què està passant amb els Fons Next Generation, en què s’estan malbaratant eixos diners, ni com serveixen per reforçar a les grans empreses, sobretot. No hi ha un debat sobre la transició energètica, les propostes absurdes per portar-la a terme, ni sobre la transició digital, ni els destrellats de cotxes elèctrics i xips quan a Europa no tenim ni energia, ni matèries primeres, ni terres rares ni res de res del que cal. I ens enroquem en fomentar una guerra absurda contra Rússia, que si moltes coses de les que ens calen, en compte de buscar una aliança. I enredem amb el seguidisme a EUA amb la seua guerra freda-però-escalfant-se amb la Xina, quan Xina hauríem de contemplar-lo com un soci. I aspirem a ser una vegada més metròpoli d’Àfrica, seguint als ianquis, perquè Xina ha trencat la baralla amb tractes més justos i menys greus pels africans i els russos estan fent fora a hòstia neta als francesos allà on se’ls demana ajuda. Per això, cal obrir el debat de com volem estar-en-el-món que adés he comentat.
e) També m’hauria agradat un debat sobre el sector agroalimentari, no sols l’agricultura, també la producció i elaboració de productes alimentaris. Fixeu-vos bé, el meu germà té un petit negoci agroalimentari, sabeu quina normativa se li aplica? Doncs el mateix reglament europeu que se li aplica a El Pozo o la gran industria càrnica alemanya. En les manifestacions dels llauradors, una de les queixes més fortes era la burocratització de la seua feina. I tenen raó. És una cosa insuportable. Tota la estructura està feta per i per a la gran indústria. Tota la legislació està feta per promoure barreres d’entrada. Tot està pensat perquè la producció es faça a altres parts del món on la mà d’obra és més barata i obtinguen grans beneficis. Tot està pensat per acabar amb els xicotets productors. D’ença que entrarem a la llavors Comunitat Econòmica Europea al 2006, he vist tancar els escorxadors que hi havia a la Marina Alta i com ho omplien eixe nínxol els grans escorxadors industrials; començar a aparèixer les cadenes de supermercats com Mercadona i acabar-se els carnissers i les tendes d’alimentació i veure com agonitzen els mercats; etc. He vist com es feia tot això a cop de Doctrina del shock: clembuterol a la carn, pesta porcina, vaques boges; ecoli; etc. Totes aquestes pestes i plagues eren causades per la gran industria i els seus processos de producció per augmentar beneficis. A cada plaga hi havia una legislació elaborada pels grans productors, que establia més requeriments, més barreres d’entrada, més burocràcia. A cada cop normatiu hi havia menys xicotets productors, menys botigues, menys parades als mercats. I cada cop apareixien més grans superfícies, més gran industria agroalimentària. I així ha anat desapareixent els productes tradicionals, les elaboradors tradicionals, que no han causat mai cap plaga ni cap crisi sanitària, per menjars processats amb “totes les garanties sanitàries”.
Podria seguir fent el post més llarg, però crec que aquests temes són un exemple prou palmari del que no es parla i de la inutilitat de la política actual per resoldre els problemes als que ens hem d’afrontar.
Personalment crec que la UE s’ha convertit en un monstre calamitós per a la ciutadania europea. Que no millora la vida de la gent, ans al contrari la destrueix. Caldria enderrocar tota la UE començant pels fonaments que he anomenat al principi. Una vegada enderrocada, caldria tornar-la a fer de bell nou, amb altres fonaments. I això hauria d’estar al centre del debat. Si no és possible ni tan sols debatre sobre els fonaments, el millor és abandonar la UE i l’Euro, recuperar la sobirania i com a país sobirà, posar-se al costat correcte de la Història. Deixant de ser titella dels EUA i lluny de l’OTAN.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada