Oscar Wilde té un assaig brillant en què tracta la figura –i la necessitat— de la crítica. L’escriptor és conscient de la tasca d’interpretació que desenvolupa aquell –i aquella— que critica per discernir-ne la vertadera intenció de qui crea i per aproximar la peça a l’espectador o lector. Ací apunte amb més intensitat el lector, ja que Wilde s’hi referia en major mesura.
He estat a Roma uns dies. Ja feia temps que no hi anava. En esta visita m’he adonat que és el lloc ideal per a no envellir ni créixer, ni maurar. Tot està igual i tot hi romandrà per molt més temps. Els ulls dels visitants reincidents cerquen allò conegut i sempre hi troben les coses que busquen: que res no canvia. Les visites, les de costum: no pot faltar el papa Innocenci X ni Moisés. Ni he conegut l’un ni l’altre; i als dos haguera estat impossible perquè es lleven prop de dos mil anys.
Però, realment conec l’un i conec l’altre... Sense haver-los tractat mai, els conec. Innocenci X, el reproduïx Bernini, però també el pinta Velázquez. Este segon el retrata i n’extreu els detalls de la seua ànima. Però nosaltres no en sabem prou per interpretar-lo i necessitem d’un xaman que ens aporte allò important del lligam entre l’ésser humà i les coses divines: Lucian Freud! En els seus estudis sobre el quadre de Velázquez, que podem vore a la Galleria Doria, hi ha la realitat de la persona, més enllà del personatge.
Que si conec també Moisés? Sí, el conec! El conec perquè Michelangelo el va esculpir quan treballava el mausoleu de Juli II i ens va aportar detalls del moment estel·lar de la seua vida: les Taules de l’Aliança. Com que ja he tractat en altres ocasions el tema de les taules i de la figura del patriarca, no entraré en els detalls, però sí que ho faré amb aquell que l’interpreta com ningú: Sigmund Freud. Allò interessant de Moisés i, per extensió, de Michelangelo, ho explica com cal a Moisés i la religió monoteista.
Un Freud i l’altre eren parents: net i avi. El primer, a banda de l’artista pintor, també és el crític que explica les obres pintant-les. Del segon, es pot dir que barreja els dos vessants, també. Tant l’un com l’altre ens detallen allò que no podem apreciar en una tasca semblant a la de Winckelmann o Lessing, però tocats per la mà de Déu, com els xamans. I, per què escric este article sobre Roma? Doncs, perquè he lligat la Galleria Doria amb Dorian Gray i, per tant, amb Wilde i amb la sensació de no envellir mai quan es viatja a Roma. Tot molt senzill, perquè dos de les meues obres preferides sempre estan quan les necessite i res no ha canviat el temps.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada