dissabte, 11 d’abril de 2015

El que no es veu del Capitalisme.

Frédéric Bastiat (1801-1850), economista francés i considerat un dels millors divulgadors del liberalisme, va escriure un assaig titulat “Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas” -Allò que es veu i allò que no es veu-. Aquest assaig no té, a parer meu, cap transcendència més enllà de plantejar-nos que darrere d’un fet evident hi ha conseqüències que passen desapercebudes per a la majoria. L’assaig comença així:

En la esfera económica [val a dir, a qualsevol], un acto, una costumbre, una institución, una ley no engendran unsolo efecto, sino una serie de ellos. De estos efectos 1, el primero es sólo el más inmediato; se manifiesta simultáneamente con la causa, se ve. Los otros aparecen sucesivamente, no se ven; bastante es si los prevemos.
D’ençà que vaig llegir aquest assaig que és una cosa que tinc present. Quan parlem d’alguna cosa que es veu, cal pensar amb què és el que no es veu. Per això, quan sent en temes socials, econòmics, polítics, etc., que 2+2=4, desconfie, més si els sumands són presentats pels mass media.

Hui vull parlar del que no es veu del Capitalisme. No heu sentit mai aquesta frase:

“Aquest sistema capitalista, encara que no siga el millor, és el que més benestar a portat al món en tota la història”.

Si hom mira el que veu, des d'Occident, segurament no li queda més remei que donar la raó. És cert que a Occident hem assolit les majors cotes de benestar de la història, no cal ser un geni per a adonar-se compte. Però, i si mirem el que no es veu? El capitalisme ha sigut una calamitat per a la major part de la humanitat, i pot haver sembrat un desastre planetari per a les generacions futures.

En primer lloc, caldria matisar que el desenvolupament capitalista ha tingut lloc mitjançant un sistema monetari on tots els diners són deute, deute amb interés, per tant ara com ara no hi prou diners per cancel·lar tot el deute, cal crear més diners per a pagar els interessos, però els diners nous es creen amb nous interessos. Aquesta cosa tan absurda farà que el sistema tard o d’hora col·lapse, el benestar desaparega, i portarà problemes a aquells que no siguen capaços de transformar els diners que tinguen en patrimoni real.

Fet l’anterior aclariment, entrem a analitzar si l’afirmació és real. El capitalisme, i açò és alguna cosa que ja prompte es van a donar els marxistes, no haguera estat possible sense l’imperialisme. El saqueig constant d’altres territoris per britànics, francesos, holandesos, etc., va permetre l’expansió de la primera fase capitalista. El cost en vides humanes en el s. XIX i segle XX conseqüència de l’imperialisme europeu va ser altíssim. Mirem si no els grans genocidis comesos pels països europeus: Els britànics amb la Guerra de l’opi, a la Índia, a l’Àfrica i a Sud-americà (per veure les animalades britàniques a Sud-americà cal llegir Las venas abiertas de latinoamèrica de Eduardo Galeano): els holandesos devastaren la població de nombroses illes a l’Oceania pels cultius d’especies; els francesos i belgues arrasaren l’Àfrica. L’esclavitud va ser regla general. Sense aquestes conquestes, esclavització i genocidis el capitalisme europeu no s’haguera pogut engegar. A més a més, no podem oblidar que en aquesta època, durant l'anomenat model capitalista manchesterià l’explotació dins dels països occidentals era absolutament brutal. Hom pot llegir a El Capital de Marx descripcions de situacions en fàbriques que 150 anys després encara causen indignació.

No he llegit cap treball al respecte, però la importància de l'imperialisme podria haver estat, també, darrere de la crisi dels anys ’70. Els imperis europeus es retiren de tot el món a les dècades dels ’50 i ’60 del s. XX, en un procés anomenat descolonització i a principis de la dècada del ’70 es produeix l’anomenada crisi del petroli. Al mateix temps, mentre que es produeix la descolonització, apareix un nou imperi, el nord-americà. Però aquest imperi ja no respon a la colonització clàssica dels imperis europeus. Sota noves formes -amb governs titelles, protegint les multinacionals, per mitjà d’organismes internacionals que tenen com objectiu “ajudar”, utilitzant l’exèrcit i els serveis secrets com ariet- el nou imperi no serà més beneficiós que els anteriors.

Els genocidis a Amèrica-llatina durant els ‘60, ‘70 i ’80 dels s. XX -executats per dictadures posades, emparades o protegides pels EEUU- el manteniment de la situació esclavitud, etc., ha sigut tot en benefici de les empreses occidentals aliades amb les elits locals. El FMI i BM han sigut màquines de portar països a la fallida i que hagueren de vendre els seus recursos naturals i les seues riqueses a multinacionals occidentals –vid. Confesiones de un gángster económico. Àfrica ha sigut dessagnada en guerres civils des de la descolonització, no per qüestions internes sinó per les seues riqueses naturals, on governs i corporacions Occidentals prenien part per algun dels bàndols intentant controlar les mines d'or, diamants, coltan, petroli, etc., o cultius de cacau, de cotó, de café o el que fos. Les guerres pel control del petroli a Orient mitja o han sigut/són directament fetes per Occident o han estat/estan sent controlades per Occident.

En l'última fase del capitalisme i de la globalització, assistim a la tornada del capitalisme machesterià a la gran part del món. Treballadors en situació d’esclavitud, xiquets treballant en fabriques, jornades de 16 hores diàries, salaris que no arriben a ser dignes, treballadors sense drets socials (malaltia, jubilació, malalties i accidents laborals...), a més de ser obligats a treballar en situacions insalubres, etc.

Tot el sistema capitalista està creat i es manté damunt de piles i piles de morts, fet amb el sofriment d’esclaus i quasiesclaus. Pel nostre benestar, molts éssers humans al llarg de la història han pagat -i molts l’estan ho estan pagant- un alt preu en sofriment i vides. L’afirmació “Aquest sistema capitalista, encara que no siga el millor, és el que més benestar ha portat al món en tota la història” no sols no és certa, ha portat benestar una part del món, Occident, i a determinades elits de fora d’Occident. Per a la majoria del món ha sigut mort, esclavitud i sofriment.

Allò que amaga eixa expressió són dues coses ben clares: -la gran mentida dels diners ficticis; - però sobretot, el sofriment en forma de morts, esclavitud i explotació que ha hagut de produir-se pel benestar d’uns pocs. No debades algú, també, va dir que el capitalisme havia assassinat més que el comunisme i el feixisme/nazisme junts.


Òskar "Rabosa".