dijous, 9 d’abril de 2015

Turquia, l'orgullosa revolució silenciosa.

Acabe de llegir un excel·lent article d’Òskar Rabosa en el qual analitza la “curiosa” amistat de Tsipras, el president grec, amb Vladímir Putin, que no necessita presentació. Es podria dir que a nivell global s’està produïnt un fenòmen de multipolaritat desconcertant com a mínim per a tots aquells –i ha donat peu per a un parell o tres de generacions- que van créixer en un món bipolar i sempre a punt de saltar pels aires, russo-nordamericà.
La així anomenada Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia, es pot dir que dura des d’aproximadament la fi de la Segona Guerra Mundial, fins als 90’s, amb l’implosió del gegant soviètic. Fins a aquell moment i amb poques excepcions, tots aliniats amb un o altre contendient. Vet ací però que la caiguda del Mur de Berlín o del bloc comunista en general permet que amb el temps comencen a eixir nous actors globals. Un canvi subtil, en principi ningú preveïa pèrdua d’influència de potències mitjanes com ara la Gran Bretanya, França o Itàlia, vencedores al més amunt mencionat conflicte, tanmateix... ¿algú veu més futur ara mateix a França, Itàlia o el Regne Unit que a Xina o l’Índia? Hem citat només dos exemples que podrien ser més, com ara Indonèsia, Sud-àfrica, Brasil, Xile o altres ja consolidats com la Corea del Sud, tots poderosos a escala regional i fins i tot mundial en alguns casos. Voilà un nouveau tableau... un nou escenari amb nous actors... El problema és que el quadre queda incomplet, car és estrictament econòmic i no cultural i una gran part del món, el musulmà, hi queda exclòs.
Sol passar, es barallen dos i guanya el tercer, o la tercera via (i sense voler citar a Blair, un farsant que mereix un capítol propi) conciliadora entre els dos extrems. El món occidental es sent atacat pel món musulmà que no oriental, que no cal confondre. Al mateix temps, el món musulmà i gran part d’altres també, es sent atacat pel món occidental, no a la manera imperialista de farà a penes un segle sinó de manera indirecta –soft power- per la publicitat o el mode de vida generalitzat occidental. Alguns països musulmans, com ara les petromonarquies del Golf, han reaccionat tancant-se en banda a qualsevol intervenció estrangera, mentre que altres, com ara Turquia, han excel·lit amb un model propi.
Per als àrabs, els turcs són poc més que un afer vergonyós. Els consideren uns incults, un rudes guerrers de les estepes asiàtiques, un poble de bàrbars incapaç de reconéixer el refinament de per exemple les societats llevantines o al-Andalus. Ara bé, els rudes guerrers que els van arravatar el poder... Des de l’inici de la Revelació Corànica, el Califa, l’equivalent al Papa per als occidentals, era un àrab perquè este era el poble triat pel profeta Muhammad per a la transmissió del seu missatge diví, i entre els àrabs, aquells (anomenats xarifís) que pugueren demostrar una filiació directa o algun tipus de vincle/nissaga amb dit personatge.
Tot i així, els turcs es fan amb el poder i als àrabs durant vora un milenni que es diu prompte, no li els queda altra que callar i covar odi. Quan un anglès com Lawrence d’Aràbia els va proposar trair a germans de fe com els turcs amb ajuda anglesa, no s’ho van pensar un instant i contra ells que hi van lluitar. Acabada la 1ª Guerra Mundial i com a reacció a la deslleialtat àrab i cercant de salvar allò que encara pogués ser salvat de l’anterior i extens domini turc, Mustafà Kemal Atatürk o “pare dels turcs”, decideix passar-se a l’alfabet llatí i –sacrilegi!- abolir el califat com a institució. En el seu moment, allò va ser una bomba per a gran part de la pròpia població turca apegada als aspectes culturals islàmics, però Atatürk no es va fer enrere i generacions senceres de turcs han crescut durant l’últim segle sota el signe de la laïcització. I dit això, anem a contradir-nos, laïcització sí, però forçada i superficial, només les institucions de l’estat com ara l’exèrcit i la magistratura. El poble va seguir ben aferrat a la tradicio islàmica. Era per tant qüestió de temps que hi sorgira un govern islamista, i amb Recent Tayyip Erdogan, ahí el tenen.
Malgrat allò dit, seria un error fer un paral·lelisme entre islamista i radical. L’AKP, el partit d’Erdogan no té res a veure amb els talibans, salafistes o altres grups islamistes radicals. És més aviat una versió musulmana de la Democrazia Cristiana italiana dels anys cinquanta o els tecnòcrates de l’Opus Dei als últims governs franquistes. Turquia no compta amb els hidrocarburs dels pobles àrabs o el persa i no li ha quedat altra que cercar una via de desenvolupament pròpia, no volent simplement esdevenir una tènue i patètica còpia occidental. A Turquia ara mateix hi conviuen dues cares, la pro-occidental de caire laïcista (com el propi Occident) i la musulmana de caire integrador. Totes dues Turquies es donen la mà al si d’un país i govern autoritari, car la tradició de força és encara massa gran per qualsevol dels dos bàndols.
Acabe de tornar recentment de Turquia, un país dividit entre Europa i Àsia, entre modernitat i tradició. Mal que bé i a la seua manera, les coses funcionen i el país s’expandeix amb ritme propi. Veurem com acaba tot, revisió d’un actor inesperat, Turquia, quan el món no era més que Rússia i els Estats Units d’Amèrica.
 

Lluís Alemany Giner
Brasov a 8 d’abril del 2015.