dissabte, 4 d’abril de 2015

MAI NO ESCRIURÉ POESIA

No és bo per a la salut, escriure poesia. Sembla que deixar l’ànima en un estat tan vulnerable la pot dur a constipar-se o, pitjor encara, a ser una diana fàcil per a les intencions veïnes; conegudes i desconegudes. La prosa ordena la ment i els pensaments sorgixen de manera racional, per estúpids que siguen, mentre que la poesia, per la seua tradició oral i lírica, abraça un àmbit molt més ample que inclou des de l’amor fins a la disbauxa. Des del meu humil punt de vista, l’única prosa que s’apropa al vers és la prosa de Joyce. Eixe estil difícil i desordenat és la simple veu de l’interior sense passar pels filtres racionalistes de Gutenberg. Em valdria, també, Cortázar si m’agradara el jazz, però ara ja no m’agrada.

Joyce va ser un home valent que va obrir les portes al futur amb una decisió i una empenta envejables. Ell tampoc va escriure poesia, si ho analitzem des de la nostra rigorosa concepció, però, sabeu d’algú/na que s’haja destapat més amb una eina tan limitada? Jo, vertaderament, no conec ningú més. La transmissió de les idees, del pensament ordenat, de la racionalitat i d’altres estupideses semblants requerixen de la prosa. La valentia, els sentiments, el rerefons humà, la bellesa i la resta de possibilitats que ennoblixen les persones requerixen de la poesia. Ara, amb açò, només cal ressituar Joyce.

Un problema es troba en la protecció perquè, en un món on ens hem d’amagar darrere falses identitats, perfils i tot mena de barreres ocioses per aparençar una vida que no es viu ni en somnis, fa que els sentiments s’hagen d’inserir al capdavall d’una cuirassa envoltada de tota mena de detalls i adornaments. D’altra banda, cada dia se’ns fa més difícil assolir una personalitat pròpia, diferenciada i adquirida de manera natural que no s’ensorre al segon perquè: tot està massa intercomunicat i globalitzat per a generar individus interessants de ser escoltats, llegits o observats.

La poesia publicada sembla que s’està esgotant (primer) sota el mantell de la poesia tradicional i ociosa ―qui ens ho anava a dir― d’amor, per exemple, o, el que és pitjor encara (segon), sota el paraigua de la poesia social i racional, molt més perillosa encara. Però (tercer), també, en el simbolisme, ja superat, de dècades enrere. Jo pregunte: com pot ser racional la poesia? Com pot ser racional l’ànima? Algú m’ho pot explicar? Ieh! Que no estem parlant de novel·les ni d’assajos. La poesia vertadera se sent atacada per la col·lectivitat i, des de les elits, pel virus cosmopolita que comporta la globalització. D’eixa manera, quina persona ens pot resultar vertaderament atractiva? O, millor dit, quina personalitat? Qui pot escriure sense ferir la nostra sensibilitat?

No escriuré mai poesia perquè no m’atrevisc a mostrar-me diferent ni humà. Tampoc ho faré perquè no concep un públic lector de l’obra més íntima. Les diferències, cada dia es penalitzen més i s’intenten eliminar a partir de la falsa llibertat que se’ns ven des del col·lectiu. I açò passa en un món suposadament liberal... Té collons la cosa! No escriuré poesia o, almenys, no la publicaré mai, perquè recorde Katmandú i els gossos adornats amb garlandes, corrent pels carrers, en manades, el dia de cap d’any: no tindria sentit.



Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Fermin Cubells ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Fermin Cubells ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.