diumenge, 17 d’abril de 2016

BYE, BYE, ENGLAND

Una frase, o una afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè, amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament teòric important del grup.

Ara bé, si hem aprés alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.

La fantàstica Llei que comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!

Si la Llei de Montoro, que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.

Cal comentar, i ja per acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...



Salvador Sendra