dimecres, 6 d’abril de 2016

Paradisos imprescindibles.

Hi ha una pel·lícula del 2009 que s’anomena, en castellà, The International: dinero en la sombra, dirigida per Tom Tykwer, on es conta com un banc amb seu a Suïssa es dedica a tot tipus d’activitats il·lícites com a negoci, des del tràfic de drogues, blanqueig de diners de la màfia italiana fins a finançar militars africans perquè donen cops d’Estat. En un moment de la pel·lícula el policia que investiga el banc interroga a un exagent de l’Stasi, l’antiga policia de la RDA, que treballa per al banc, aquest exagent confessa que no es pot acabar amb aquests tipus de bancs tots els Estats els necessiten.

La pel·lícula pot ser considerada com thriller sense més, ficció conspiranoica. Però, en realitat està inspirada en els fets que van passar amb el Bank of Credit and Commerce International. I com si li llevem els elements d’acció, etc., llegim un poc sobre el blanqueig de diners provinent d’armes, drogues, etc., i el paper dels bancs podríem arribar a la conclusió que la realitat supera la ficció. La llista de grans bancs vinculats amb el blanqueig de diners provinents del narcotràfic és llarguíssima: Wachovia Bank, Bank of New York, Bank of America, HSBC, Wells Fargo, Citigroup, American Express i Western Unión, entre d’altres han sigut multats, investigats o qüestionats per aquestes activitats.

No és d’estranyar, i estic segur que el que es coneix és només la punta de l'iceberg. Més si tenim en compte que activitats il·legals com tràfic de drogues mou a l’any entorn de 300.000 milions de dòlars, el tràfic il·legal d’armes es calcula que mou 60.000 i 70.000 milions de dòlars i el tràfic de persones mou 31.000 milions de dòlars, per posar alguns exemples de les activitats il·legals més lucratives. Resulta evident, tal com va el món ara per ara, que tots aquests diners no estan amagats baix d’un taulell. I que la banca no pot deixar escapar una oportunitat així de fer negoci, més amb les altíssimes comissions que cobren per fer aquestes operacions.

Però a més a més, els bancs també són imprescindibles en aquestes operacions. No imagine, encara que sí que és recurrent a les pel·lícules, que Viktor Bout, que inspira a el protagonista de “Lord of War” Yuri Orlov, encarnat per Nicolas Cage, cobrava els seus negocis amb un maletí ple de bitllets. Òbviament, ho fan mitjançant comptes bancaris d’empreses opaques, radicades a paradisos fiscals. A aquesta pel·lícula podem trobar una altra frase cèlebre sobre la necessitat dels Estats de tot aquest merder, quan detenen a Yuri Orlov, aquest li diu al policia que va a alliberar-lo prompte, i li fa el següent raonament:

“Yo me codeo con algunos de los hombres más viles y sádicos que se hacen llamar líderes en la actualidad. Pero algunos de esos hombres, son los enemigos, de tus enemigos. Y como el mayor traficante de armas del mundo es tu jefe, el presidente de EEUU, que envía más mercancía en un día que yo en un año, a veces es un poco violento que estén sus huellas en las armas. A menudo necesita un freelance como yo para abastecer a fuerzas a las que a él no le pueden ver abasteciendo. Así que, ya puedes decirme que soy un mal, pero por desgracia para ti, soy un mal necesario.”
Açò pot semblar inversemblant i altra vegada conspiranoic, però, apliquem per moment el sentit comú. Les primaveres àrabs van començar com a protestes pacífiques demanant democràcia, de sobte un grup de gent comença a Líbia a treure armes per lluitar contra Gaddafi, i a tot el món li sembla normal que quatre desarrapats de sobte tinguen armes i facen la guerra contra l’exèrcit, ningú es pregunta: ¿d’on han tret les armes? ¿Qui les ha pagat? ¿Com les ha pagat? ¿Qui les ha venut? ¿Com i a on les ha cobrat? Tot sembla natural, pels grans mitjans de comunicació és com si un grup de manifestants s’hagueren trobat un "llàntia màgica" i hagueren demanat al geni, que va eixir després de fregar-la, un cabàs d’armes per fer-li la guerra a Gaddafi.

Pensem també amb Siria, que va passar el mateix, però sabem que Aràbia i Qatar estaven al darrere finançant els rebels, i òbviament no els donaven els diners dins de maletins ni ho feien directament. Ara anem més enllà i pensem amb l’ISIS, segons diuen es finança mitjançant la venda de petroli. Eixe petroli el venen en camions, segons es veu a unes fotografies que va fer públiques Rússia -camions que per cert ningú bombardeja, misteris sense resoldre-. Segons algunes informacions, ISIS recaptaria per aquestes activitats uns 500 milions de dòlars a l’any, altres diuen que 2 milions al dia (més de 700 milions a l’any). Altres informacions, com a ElEconomista situen a ISIS per nivell de venda de barrils que seria el nové país de l’OPEP. Fa poc temps, es va dir que el fill Erdogan, del primer ministre turc, s’estava enriquint amb el petroli de l'ISIS. És a dir, l’ISIS (segons algunes informacions els ingressos anuals de l’ISIS arribarien fins a 2.000 milions de dòlars) mou una fotracà de diners, i no crec que ho faça amb maletins, sobre tots els diners del petroli. Tot passa per la banca, i mitjançant empreses opaques.

És per tot això que calen els paradisos fiscals. Hi ha moltíssims diners que han de córrer sense deixar rastre. La notícia que s’està publicant sobre Panamà no m’ha despertat molt d’interés i no crec que el tinga, si li llevem el morbo que es pot sentir per Messi, Crivillé, Almodóvar o la “tia del Rei”. Això ja són coses que les donem per descomptat, i tampoc són xifres escandaloses. ¿Què són els pocs milions l’any de Messi o d'Almodóvar enfront dels 300.000 del narcotràfic? Òbviament, Hisenda haurà de fer les oportunes comprovacions a aquestes persones i actuar en conseqüència. Però jo tinc la sensació, quan es donen aquestes informacions, que ens donen els ossos i es guarden les molles. Quan parlem de la importància dels paradisos fiscals, s’hauria de parlar de les grans multinacionals i l’enginyeria fiscal, del blanqueig de diners mitjançant societats opaques, de narcotràfic, tràfic d’armes, de persones, de ciberdelinqüència, etc. La resta de coses crec que no són més que focs d’artifici per entretenir al poble.

És per això, que els paradisos fiscals són imprescindibles, sinó, mireu on estat ubicats la majoria dels paradisos fiscals. Una pista, dos dels Estats que més en tenen, tenen com a inicials EUA i RU. ¿Endevineu quins són?


Òskar "Rabosa"