dimarts, 5 d’abril de 2016

EL DÉU DEL TEMPS

El dubte em va vindre de sobte i vaig haver de buscar, en la mitologia grega, quina relació hi havia entre els déus Cronos i Chronos i, efectivament, no n’hi ha cap. Per tant, sembla que la confusió entre un i l’altre déu la causa la proximitat entre els noms, que no per les seues eternes vides.

El primer Déu, el déu Cronos, sembla que va ser qui va mutilar son pare, Urà, a qui va castrar amb una falç de sílex. Diuen que abans d’Urà només hi havia el caos i, a partir del seu naixement, va començar a ordenar-se l’univers. Quant al segon, el déu Chronos, se suposa que és el Déu del temps i de les edats de la civilització; ja sabeu, eixes del passat daurat, el present fosc i el futur horrible. El primer Cronos va engendrar Zeus, el Déu dels déus, a qui volia menjar-se, com als seus germans, i a qui sa mare va protegir enganyant el pare.

Per als déus, el temps té una connotació diferent a la dels humans, segurament perquè només afecta el decorat per on es mouen o, com en la totalitat dels casos, la seua desídia i el seu avorriment etern. L’ordre els val simplement per trencar-lo i refer-lo de nou. La llei també els afecta de manera molt tangencial, ja que, en el cas de Cronos, és curiós com, temps després de la castració de son pare, quan ell passa a ser un déu procreador, es menja els seus fills per mantindré el poder; però són coses de déus i, per jutjar-los mitjançant alguna llei, esta seria com la que afectava els reis i els emperadors..., o siga, cap que anara més enllà de l’opinió pública!

Jo, però, de jutjar un dels dos déus, ho faria amb el segon: jutjaria Chronos. En realitat, este déu que sol passar desapercebut és qui més maldats està fent. En primer lloc, perquè el cronòmetre que es posa en marxa el mateix dia de la concepció de cada humà ens marcarà tota la vida i acabarà amb cadascun de nosaltres.  En segon lloc, perquè és este cronòmetre qui realment devora els seus fills, de manera constant, reincident, i no l’altre déu, que només ho va fer una volta, i fa tants mil·lennis que potser ja ha prescrit.



Salvador Sendra