divendres, 15 d’abril del 2016

L’ALQUÍMIA AL SEGLE XXI



Isaac Newton era alquimista i, com a tal, la seua vida i gran part de la seua faena estava dedicada a buscar eixa fórmula que li permetera convertir les substàncies impures en aquella més pura i més lloada: l’or. Però, Isaac menjava cada dia i s’hi havia de dedicar a tasques més vulgars que li permeteren algun guany, com, per exemple, a la ciència, més que fóra per fer front a les necessitats bàsiques. La resta del temps, aquell que realment apreciava i l’enriquia, el destinava a la recerca i a la investigació alquímica. 

L’alquimista de hui ja no es pot considerar vinculat a la ciència, com fa uns segles. La seua tasca i la seua finalitat han canviat en la mesura en què ho ha fet la societat, empudeint-se sobremanera i amb la magnífica finalitat d’embrutar tot allò que toca. L’alquimista del segle XXI és aquell que se sobreposa a la massa grisa i feixuga per intentar transformar tota eixa negativitat en claredat i llum.

Tot i que la Facultat de Belles Arts de València es troba a tocar de les enginyeries ―pense que este és el vincle més directe que té amb el pensament científic―, hem de pensar, els qui realment volem ser considerats com a alquimistes, que per contacte també hi ha transmissió de coneixements i, per tant, la ubicació pot resultar determinant per a la finalitat última de l’artista. L’alquimista del segle XXI és un artista, i la seua funció és ben difícil i desagraïda.

La informació que rebem és l’exponent de la negativitat que ens envolta. La massa humana devora el medi ambient com si es trobara en una tenda de Zara el primer dia de rebaixes. La intel·lectualitat cau en picat des del moment que el 99,8% dels llibres que es publiquen no tenen el més mínim interés, o quan gent com jo escriu per fer públic allò que pensa, o que vol fer creure que ho fa... Fins i tot, el dia més assolellat arrossega una fina capa de boira i és molt estranya la vesprada en què es pot vore Eivissa des de ma casa.

L’artista, l’alquimista, intenta transmutar tota eixa ombra que l’envolta en art, en bellesa. Qui posseïx la pedra filosofal ja no busca aconseguir l’or ni l’eternitat, sinó que hi anteposa la bellesa, molt més difícil d’obtenir en els temps que corren. L’alquimista que es forma al costat dels científics, per contacte obté allò que li fa superar-los, cosa que li permet extraure la condició humana de la més pura banalitat. El reciclatge de tot el fem que es percep per cada un dels canals sensitius de què disposem fa que, amb l’ajuda de la pedra filosofal, es puga crear un producte nou i pur, carregat de bellesa, al qual se sol denominar obra.


Salvador Sendra