diumenge, 2 d’octubre de 2016

CRISI DE L’ESQUERRA O CRISI ELECTORAL?

Potser hi ha massa escrits i teories que tracten sobre la crisi de l’esquerra. La majoria, però, incidixen en la impossibilitat de governar front als partits de la dreta que, de temps ençà, sembla homogènia. No obstant, si veiem Portugal Grècia, Itàlia, Àustria o la majoria de les autonomies de l’Estat, no està tan encertat el discurs sobre eixa crisi i més bé apunta cap a altre complex que el divan no ha acabat de solucionar. De tota manera, cal dir que estem al segle XXI ja avançat, i això s’ha de notar.

Diuen que la superació de la modernitat va comportar la fractura del discurs filosòfic. Allò que es podia llegir com una summa, al segle XX va abandonar la unitat per disgregar-se en xicotets discursos, tan dispersos com els objectius que perseguien. La resta, el pensament general, formava part dels segles passats, però a la política encara li queden uns quants anys per posar-se al dia. Eixa democràcia que ens vanagloriem de veure-la immòbil des de fa dos-cents anys, potser necessite d’un canvi.

El rerefons mític es recerca a la Grècia Clàssica, però d’això ja fa uns quants anys. El pensament, tot i que hagem de tornar-hi de manera constant per refermar-nos, ha canviat; el món, també. Però, si passem a l’Europa més actual, o a EEUU, el cas és el mateix perquè el fet d’anar a votar, per exemple, hauria de contextualitzar-se del tot i exercir el sufragi amb vestits de l’època i traslladant-nos-hi a cavall o amb carro. La vida ha evolucionat mentre el sistema ha romàs!

Però, i la diversitat que representa eixe pensament postmodern? On es pot entreveure en major mesura? Doncs, sí, teniu raó: en l’esquerra dispersa! Conservadors, sempre retardats, d’una banda, i liberals desplaçats, d’altra, són qui s’entenen com a vencedors quan a simple vista s’endevina que són elements anacrònics, si més no, pel seu missatge unitari que recorda eixa summa teològica, o per la manera en què es presenten al concurs pel govern. Al segle XXI, eixe discurs tan tancat no hi cap: fa massa temps que ha estat superat.

L’esquerra és variada en la mesura que la societat esdevé complexa i els problemes i les necessitats, també. La dispersió perdedora s’enfronta a la unió guanyadora en un debat ridícul perquè els arguments són d’èpoques diferents i, per tant, incompatibles. L’oient, el votant, no pot captar un missatge dispers quan la seua decisió s’ha de transmetre de manera unitària, en un sol vot, mentre que la diversitat requeriria d’un bon grapat de paperetes. El sistema d’elecció, per tant, sembla el vertader culpable d’eixe anacronisme que intenta resoldre amb una sola acció, el major ventall de situacions.

Si la societat ha avançat i els partits polítics volen posar-se a l’altura, la primera opció podria ser, per exemple, la votació separada de les polítiques que aplicarà cada ministeri, l’aprovació dels pressupostos per referèndum, la moció de censura/confiança popular dels càrrecs públics i la ratificació de les lleis per la ciutadania. En realitat, no som tots accionistes de la mateixa empresa? A més, ja estem votant tres o quatre voltes a l’any...



Salvador Sendra