dilluns, 17 d’octubre del 2016

L’ací i l’ara de la política.

“Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític, i ausades si n'hem guanyat.../...
.../...És prou més útil treballar que encarar la realitat des de postures maximalistes que no són capaces d'interpretar l'ací i l'ara”
Àgueda Micó - Eines per a guanyar un país – Eldiario.es
El passat 22 de setembre de 2016, i arran de la polèmica pel model plurilingüe educatiu, Àgueda Micó va publicar un article a Eldiario.es on es pot llegir les frases que encapçala aquest post. No entraré en el tema de fons, el model plurilingüe educatiu, perquè el debat ja ha sigut prou extens. El que sí que m'interessa és la frase eixa. Perquè denota una forma de fer política, la forma de fer política "que es porta" hui en dia.
El resum de la frase és que cal fer la política possible, cal abonar els objectius, "postures maximalistes" per a Micó, per fer allò que siga convenient en cada moment, "interpretar l'ací i l'ara". Eixa forma de pensar, d'actuar, d'estar-a-la-política, és la forma de fer política a curt termini de hui en dia. No debades es diu, i amb raó, que els grans estadistes han mort. I si en queden, estan tots al bàndol neoliberal, per això han aconseguit imposar el seu model.
Eudardo Galeano deia de les utopies: "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar." Les utopies han mort, almenys per a l'esquerra. Àgueda Micó ni tan sols vol parlar d'utopies, només parla de posicions que ella considera maximalistes. Ella i els que defensen aquesta forma d'estar-a-la-política, s'han quedat parats "a l'ací i a l'ara", no avancen cap endavant, cap a "l'horitzó i al demà". És clar, estancats a "l'ací i a l'ara" no tenen cap horitzó, no tenen cap a on caminar.
Més sagnant és la fal·làcia del fals dilema que planteja en la primera de les dues frases: "Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític." En primer lloc, el tema d'abandonar una zona de confort i comoditat per una suposada malentesa essència. Aquesta proposició no pot ser més que titllada de falsa i mentidera. Sostenir "posicions maximalistes" no ha estat mai una zona de confort ni de comoditat, ans al contrari. Els anomenats catalanistes, que serien “maximalistes”, no ho van tenir gens fàcil a l'època de la Batalla de València. La gent del Bloc (partit que ella co-dirigeix) dels pobles que ha sostingut el partit amb postures “maximalistes” durant els anys més negres (finals dels '80, els '90 i primer lustre dels 2000) no han estat mai a cap zona de confort. I això sense eixir de l'àmbit del seu partit. No parlem de la gent que ha lluitat des de posicions "maximalistes" en altres àmbits i altres temps, donant o arriscant la vida o suportant tortures o arriscant la seua integritat física, cosa que ella no fa.
En segon lloc, la majoria dels drets socials, per exemple, s'han aconseguit per la lluita de gent que no estava en cap zona de confort i que van aconseguir guanyar un "l'espai social i polític" per tal de fer reconéixer eixos drets. I és gràcies a les posicions que tenen en compte "l'ací i l'ara" que eixos drets socials estan sent desmantellats. "L'ací i l'ara" del P$x€ des de la transició; "l'ací i l'ara" de la tercera via de Blair; "l'ací i l'ara" de Tsipras; etc.
Que es pot aconseguir mantenir "posicions maximalistes" i "guanyar l'espai social i polític" és una cosa llargament demostrada. Però, per això cal un horitzó. Per això cal una estratègia. També calen, és cert, tàctiques que han de tenir en compte "l'ací i l'ara". I és més, cal entendre en cada moment el que està passant, entendre la realitat del moment. Però la política de "l'ací i l'ara" no porta a cap lloc. És una política tacticista, amb tàctiques que no estan al servei de cap estratègia. Polítiques de l'art del possible, i jo estic amb Zizek quan diu que la política ha de ser l'art de l'impossible.
La política de "l'ací i l'ara" és la política de les renúncies. La política d'abandonar transformar la realitat. La política que porta als canvis cosmètics. La política que ha portat a les esquerres a posar-se cada cop més a prop de la dreta. La política que porta a esborrar la ratlla de l'horitzó. La política que mata utopies. La política que manca d’un objectiu. La política que porta a quedar-se parats en compte de caminar. La política que porta als polítics a seure a la mateixa butaca durant anys i panys. La política de "l'ací i l'ara" és l'antipolítica.

Òskar “Rabosa”.