divendres, 14 d’octubre de 2016

EL MILLOR PREMI NOBEL QUE S’HA ENTREGAT MAI




Entenc el rebombori que ha encegat l’entrega del premi Nobel a Bob Dylan perquè hi ha moltíssima gent —sobre tot aquells que tenen relació amb l’escriptura— que, a més de ser ultraconservadors, desconeixen el rerefons literari, en gran mesura. Contra estes personetes, que són la gran majoria, poc es pot fer però, amb la decisió del jurat del premi s’ha demostrat que l’Acadèmia sap això que fa i, per tant, decidix amb conseqüència. A mi, per exemple, em costa entendre com s’ha premiat tanta matèria morta fins ara.

Donar un nou premi Nobel a altre cavernícola que es dedique a crear i recrear difunts ja haguera cansat massa. La prosa, tot i que es tracte de la fórmula artificial de repartir les lletres que la majoria de la gent entén per literatura —amb majúscula—, pot servir en la variant assagística, o en la teatral, però en la vessant dramàtica perd molt. Els drames escrits en prosa, fins i tot El Quijote o l’Ulisses, es podrien considerar com a elements morts. L’Ulisses, però, encara s’escenifica a Dublín en cada indret que recorre l’obra, més que siga una volta a l’any. El Quijote no ha tingut eixa sort i el lligen, cada any, en una mena de cementeri descontextualitzat i ridícul el dia de la seua exposició pública, i, a més, estic segur que se n’obliden dels poemes previs per començar amb el típic: «En un lugar de la Mancha...».

Dylan és altra cosa, i més encara ara que sé que en cada concert modifica la música per adaptar-la a l’entorn. Bob és un vertader literat que manté l’espurna d’allò que Lord definix com la performance. Els versos reprenen la vida en cada actuació perquè ixen del llibre i de les partitures per existir: la matèria pren forma en el mateix acte en què s’invoca! La resta, si més no, es literatura, sí, però morta. I cadàver rere cadàver han estat les obres premiades des de fa massa temps, amb la noble excepció d’algun autor de teatre o de dignes assagistes. Els taxidermistes tenen la qualitat de fer-nos creure que el difunt viu però, els que hem vist i escoltat el batec de la vida, sabem que es tracta d’un mort.

El premi de Dylan és, bàsicament, una tornada als orígens de la literatura, la dels rapsodes i els joglars, amb la memòria i la performance que és, en definitiva, eixa espurna de vida que cal per fer-nos creure que la ignorància que el jurat ha demostrat durant un temps excessiu era conscient i intencionada. Per massa voltes, els aficionats a llegir i escoltar vam pensar que la literatura era un ens atractiu, però dissecat, que se’ns mostrava en actituds imponents, però immòbil. Ara ja sabem que es guardona la literatura viva; la que es representa en el moment i que es pot gaudir en grup. Ara ja sabem que la tornada als orígens és, en realitat, una avanç sense precedents que ha deixat bocabadats els taxidermistes i els crítics nostàlgics.


Salvador Sendra

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Té la seua lògica, però seguesc sense acceptar-ho... Cert, que la literatura ja era lletra morta, però era un club de necrofilia selecta.

Anònim ha dit...

A més, resulta sorprenent que les coses més arcaiques (la poesia i la cançó), amb el temps passen a vore's com a revolucionàries i innovadores. Ja m'imagine una orquestra de tambors en una òpera de crits!!

Salvador Sendra