divendres, 7 d’octubre de 2016

UNA REACCIÓ PREVISIBLE EN QUALSEVOL ADOLESCENT

L’adolescència és una època dura, i cada volta més llarga —hi ha qui diu que arriba fins als trenta-cinc anys—, que suposa un procés d’adaptació dels infants en el seu trànsit cap a l’edat adulta. Este procés, i segons tinc entés, actualment es pot prolongar des dels setze fins als trenta-cinc o trenta-sis anys; i la cosa tendix a anar augmentant, encara. La primera fase és la més dura perquè comporta tot un seguit de canvis anatòmics i mentals, on el subjecte sofrix vertaderes transformacions, des de les físiques, ja explicades abans, fins a les químiques i neuronals, en el seu cervell. Estes coses les vaig aprendre quan feia això que abans deien el CAP i que ara és un màster de pagament.

L’adolescent, però, és com una mena d’animalet, encara en procés de construcció, que deu integrar-se en el grup. Esta integració se sol donar des del centre cap a la perifèria, on cada jove busca de situar-se al centre del centre de cada grup, on ha de sentir-se integrat i reconegut. Una volta inserit, l’altre pas es troba a l’inici de la demarcació d’eixes xicotetes diferències que serviran, a qui apunta maneres de líder, per passar a ser el referent com a personeta més popular del cercle, en una mena de selecció natural. La vestimenta, les actituds, el llenguatge, els llocs de reunió, etc., són els espais, tant físics com mentals, on es dóna el procés grupal de l’adolescent. I no vull ni pensar del pobre/a que queda fora d’este acollidor indret!

Ja passat el drama del canvi hormonal, neuronal, físic i mental, se suposa que l’incipient individu que hi sobreviu ja disposa d’autonomia suficient per funcionar com a tal: com a individu. Però ens trobem en una nova espiral que encara ens atrapa i que pren forma d’equip, de club, de xarxa, d’assemblea o de partit polític; i és que l’adolescència no s’acaba mai! Molt poques persones se sobreposen a la tribu per conservar la identitat o, com també es pot dir, per fer valer el nom d’individu.  La gran majoria intenta mantindre’s en el grup com a subjecte social, pagant amb la pèrdua d’identitat individual eixe posicionament o, d’altra banda, amb l’estigma de l’expulsió sempre present. L’exemple de Robinson Crusoe és literari i, com també passa amb Hamlet o amb Sòcrates, al monòleg li cal d’algun alter ego.

Com a resum, es pot dir que la identitat es manté en el grup i que l’individu s’ha de sotmetre, tot i que sempre hi ha la possibilitat de canviar de conjunt, o de romandre sol... Quan hi ha pugna per liderar el col·lectiu, els grecs sovint ho arreglaven amb l’ostracisme, més que fóra per meditar. Esta forma hui es pot dir buillyng, no? La famosa frase d’Alfonso Guerra de «quien se mueve no sale en la foto» m’ha vingut de sobte a la ment, però no sé el perquè, ja que es tracta d’un escrit sobre l’adolescència.



Salvador Sendra