dilluns, 3 d’abril de 2017

LA FUSTA QUE ASPIRA A SER VIOLÍ

A banda que ja fa molt de temps que vaig llegir La nàusea, este és un llibre que no recorde amb la precisió d'altres; de fet, quasi ni el recorde. Però estos dies he estat llegint la revista SAÓ i he trobat un article que tractava sobre la novel·la de Sartre, i m'ha agradat, i m'ha al·legrat. L'article, però, se centra en alguns dels aspectes del llibre per explicar allò que hi ha al darrere de l'existencialisme sartrià, per recollir d'on es nodrix i cap a on deriva.
Personalment, m'ha cridat l'atenció el tractament que fa de la perspectiva existencialista a partir de la divisió de l'ésser humà, perquè hem de recordar que els animals estem formats per altres elements vius menors, tot i que no arribem a adonar-nos. No obstant això, la biologia ens ho recorda sovint. I esta aportació és important per analitzar tot allò que angoixa la humanitat, que sol ser cada cosa que s'escapa a la racionalitat i a la previsió, però jo afegiria que també ens activa una certa atracció.
Les cel·lules són lliures, tot i que els humans no ho siguem. De l'epidermis cap a fora, podem controlar la societat amb estadístiques, costums o religions. Estes són tècniques amb què ens acomodem i intentem preveure els esdeveniments, mitjançant les pautes o, fins i tot, aceptar com a destí, pecat o desgràcia cada cosa que s'escapa al nostre enteniment més immediat. Però resulta que cada persona està formada per altres peces que no admeten estos rols. Ens succeïxen coses que ens sorprenen, ens angoixen i modifiquen la percepció de la realitat que tenim, o, fins i tot, ens situen en una situació diferent a l'hora de reinterpretar el passat. L'autodiagnòstic, en el cas d'una malaltia, per exemple, és clar i intuïtiu, tot i que tenim moltes maneres de sobreposar-nos-hi.
La cruïlla entre la laïcitat i la religió està present just en este punt de la nostra vida que anuncia el seu ocàs. Les cèl·lules moren de manera natural, com ho fa qualsevol altre organisme viu; ràpidament o lenta, però succeïx. Els humans, però, davant d'estos inevitables entrebancs, hem d'acceptar que els fets se'ns escapen de les mans. L'existència és anterior a l'essència com passa a la resta d'éssers vius, tot i que abracem l'essència per defugir esta existència. A la natura tot és molt més simple que en societat o, sinó, si hi traslladem la nostra capacitat innata per inventar la realitat, es podria donar l'exemple que féu servir Rimbaud: ''i si un tros de fusta descobrix que no és un violí?''. I, d'aquí, a la teràpia!


Salvador Sendra