dissabte, 20 de maig de 2017

EL RESSENTIMENT

Parlar, o escriure, sobre el ressentiment ha de partir des d'una premissa prèvia i, potser, desconeguda: la paraula ressentiment, des de la seua vessant francesa, està formada pel mot sentiment acompanyat d'un prefix que la intensifica (re- o res-) alhora que li aporta una certa càrrega pejorativa. A diferència que en el cas de renàixer, o de recaure, que significa «tornar a», l'anterior opció és del tot diferent.
Harold Bloom titlla d'Escola del Ressentiment la que té com a referent Foucault, però jo creia que un crític tan eminent tindria suficient entitat per poder titular un corrent crític o, si més no, diferent al seu, de manera més original. Realment això pensava... I, en el meu breu pas per Foucault, en qui he recercat el motiu per continuar la meua investigació, i pense que l'he trobat, he eixit rebotat (esta volta amb la significació «d'altra volta» del prefix re-), de nou, cap a Nietzsche.
Nietzsche va fer servir el mot ressentiment amb la següent intenció:
            «L'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb el mateix. La seua         ànima mira de reüll; el seu esperit estima els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses, tot allò encobert l'atrau com el seu món, la seua seguretat, el seu alivi; entén de callar, de no oblidar, d'aguardar, de minoritzar-se i humiliar-se transitòriament».
            La genealogia de la moral, cap al final del “Tractat primer”.
Ara, tornant a Bloom i pensant que, realment, és qui diu ser i que d'això ha viscut i ha cobrat a Yale, i comparant-lo amb Foucault en els mateixos termes, no puc evitar de quedar-me bocabadat, i per eixa raó vos confie això que en pense. Perquè jo puc estar d'acord o no amb Foucault en la mateixa mesura que ho puc fer amb Bloom però, des de la perspectiva més objectiva que és la comparació entre ambdós, el primer sí que sembla que ha adoptat el vertader sentit de la paraula, a banda del que li volguera donar Nietzsche!
Finalment, per decidir-me, o decantar-me, per recolzar Foucault és, simplement, perquè no es poden ni comparar els dos models, ni les dos persones, ni les dos obres, ni les dos trajectòries, ni els dos ressentiments. Tot i que la càrrega de mala intenció que se li pot atribuir a Bloom es deriva, simplement, de la seua sabiduria perquè, si l'haguera considerat un neci no l'hauria pogut ni tan sols jutjar.


Salvador Sendra