Dinant amb
l’amic Vicent Revert, a Barcelona, em va confessar que una volta tenia un BLOG.
Poc després, li vaig comentar que jo participava escrivint en un altre, i que hi
enviava textos sempre que podia: un, dos, tres, quatre o cinc per setmana,
depenent de la disposició i de les musses. Vicent em va preguntar sobre el
temps que dúiem escrivint i quan li ho vaig dir, es va sorprendre, segurament a
causa del gran nombre d’articles que havíem publicat.
El final d’un
BLOG, i segons la teoria del comensal, arriba amb l’amor. Em fa confessar que
la gran majoria d’iniciatives d’este tipus s’abandonaven quan qui l’editava
trobava parella. La incompatibilitat l’acreditava Vicent amb la manca de temps
que calia per preparar cada tema, ja que, amb els nous amors, el pensament i el
cronòmetre s’alteren i passem a ser gairebé incapaços de realitzar altres
activitats. El canvi que aporta compartir la vida sembla que és més important
del que pensem.
L’amor a les
musses també és amor. Jo supose que eixes modificacions dels hàbits, com a molt
podrien alterar-me els temes dels escrits, però no crec que suposaren l’abandó
dels costums més arrelats. Podria idear poesies tan embafoses com els cotons en
pèl de sucre que venen a les fires i que, quan intentes menjar-te’ls, t’untes
fins als cabells, però no crec que deixara d’escriure, ja que ho necessite per
ordenar les idees, ni d’interessar-me per tot allò que m’envolta.
Però clar, en
este BLOG no escric jo sol... Tot i que he d’admetre que sóc qui manté la flama
de la il·luminació eterna a causa de les musses que em xiuxiuegen a l’orelleta
cada encert i cada avançament del futur que aporte —ja sabeu: Turquia, Macron,
Brexit...—, així com la precisió i la consistència que s’advetix en els
arguments que ampre. I supose que elles també ho fan per amor al rigor i a la
veritat, com jo. Però tot i això, hui estic una mica neguitós.
Note que les
publicacions cada dia es retarden més, cosa que no em preocupava gaire fins
ahir que vaig dinar amb Vicent. Ara ho pense i reflexione mentre les musses em
mouen els dits quan estic davant del teclat per redactar-me açò. No serà que
l’editor està enamorat? Eixa podria ser l’explicació de les darreres demores!
La responsabilitat que suposa este nou escenari em resulta massa feixuga però,
per la bona administració del BLOG, em veig en l’obligació de sembrar zitzània
entre la parelleta: els proposaré de fer un trio!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada