dimarts, 9 de maig de 2017

EL FINAL DEL BLOG

Dinant amb l’amic Vicent Revert, a Barcelona, em va confessar que una volta tenia un BLOG. Poc després, li vaig comentar que jo participava escrivint en un altre, i que hi enviava textos sempre que podia: un, dos, tres, quatre o cinc per setmana, depenent de la disposició i de les musses. Vicent em va preguntar sobre el temps que dúiem escrivint i quan li ho vaig dir, es va sorprendre, segurament a causa del gran nombre d’articles que havíem publicat.

El final d’un BLOG, i segons la teoria del comensal, arriba amb l’amor. Em fa confessar que la gran majoria d’iniciatives d’este tipus s’abandonaven quan qui l’editava trobava parella. La incompatibilitat l’acreditava Vicent amb la manca de temps que calia per preparar cada tema, ja que, amb els nous amors, el pensament i el cronòmetre s’alteren i passem a ser gairebé incapaços de realitzar altres activitats. El canvi que aporta compartir la vida sembla que és més important del que pensem.

L’amor a les musses també és amor. Jo supose que eixes modificacions dels hàbits, com a molt podrien alterar-me els temes dels escrits, però no crec que suposaren l’abandó dels costums més arrelats. Podria idear poesies tan embafoses com els cotons en pèl de sucre que venen a les fires i que, quan intentes menjar-te’ls, t’untes fins als cabells, però no crec que deixara d’escriure, ja que ho necessite per ordenar les idees, ni d’interessar-me per tot allò que m’envolta.

Però clar, en este BLOG no escric jo sol... Tot i que he d’admetre que sóc qui manté la flama de la il·luminació eterna a causa de les musses que em xiuxiuegen a l’orelleta cada encert i cada avançament del futur que aporte —ja sabeu: Turquia, Macron, Brexit...—, així com la precisió i la consistència que s’advetix en els arguments que ampre. I supose que elles també ho fan per amor al rigor i a la veritat, com jo. Però tot i això, hui estic una mica neguitós.

Note que les publicacions cada dia es retarden més, cosa que no em preocupava gaire fins ahir que vaig dinar amb Vicent. Ara ho pense i reflexione mentre les musses em mouen els dits quan estic davant del teclat per redactar-me açò. No serà que l’editor està enamorat? Eixa podria ser l’explicació de les darreres demores! La responsabilitat que suposa este nou escenari em resulta massa feixuga però, per la bona administració del BLOG, em veig en l’obligació de sembrar zitzània entre la parelleta: els proposaré de fer un trio!



Salvador Sendra