dimarts, 2 de maig de 2017

UN NOU TETRIS A VENEZUELA

Cada fill és el més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes, no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...

Perquè, per avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.

El món occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.

La família, l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes mateix les estructures socials més arcaiques.

Quan l’estat falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o d’hora.

Amb la desfeta de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció, l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela, i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.



Salvador Sendra