dilluns, 12 de juny de 2017

La por al s. XXI.

La por és una sensació que acompanya a l'Ésser humà des de sempre. No debades és un mecanisme de supervivència que no sols tenen els humans, sinó que acompanya també a tot el regne animal. Llegint un el llibre de l'historiador Jean Delumeau, La por a Occident, hom ràpidament s'adona que la por ha canviat. Delumeau analitza la por a les societats occidentals des del s. XIV al XVIII, però si hom mira el s. XX i aquests inicis del XXI, és fàcil veure com les pors han canviat.

És més, les pors del s. XXI ja ni tan sols són les del s. XX. La por del s. XX, a Occident, bàsicament, després de la Segona Guerra Mundial era el comunisme, la possibilitat d'una guerra nuclear amb els països de l'Est d'Europa i els riscos derivats de l'energia nuclear amb ús civil. Però en avançar el segle, les pors anaven canviant els seus contorns. Ja als anys '80 del s. XX, com un preludi d'allò que vindria més tard, Ulrich Beck ens avança la societat del risc. Després de la caiguda del mur de Berlín, la societat del risc apareixerà amb tota la seua esplendor.

Anunciadors de les pors, els teòrics de la societat dels riscos com Innerarity defenen que la por pot tenir un efecte beneficiós. Certament jo acabe de veure cap efecte beneficiós a la por. La por sempre ha tingut un efecte beneficiós per als que tenen beneficis amb la por. Per al poble, la por sempre els ha portat a la submissió. La por al s. XXI també beneficia als que tenen el poder. Els teòrics de la societat dels riscos són els que més ajuden als poderosos. La globalització dels riscos serveix al neoliberalisme, serveix als globalistes en els seus objectius. No debades, Innerarity (deixeble d'Ulrich Beck) i Javier Solana (ex-Secretari General de l'OTAN, ex-Comandant en Cap de l'EUROFOR, Ex Mr. PESC, i capdavanter del Món Unipolar i un Govern Mundial –òbviament controlat per Occident-) van co-dirigir una publicació amb un nom tan suggerent com La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales.

Més enllà de les pors (perills reals i concrets) ara tracten d'expandir l'angoixa (perills no concrets). Estendre l'angoixa i la por com a mecanismes per prendre mesures per controlar-nos o imposar mesures que d'altra manera serien impossibles -Doctrina del shock de Naomi Klein-. Terrorisme, canvi climàtic, riscos financer, riscos socials com que no hi haurà diners per l'Estat de Benestar, malalties, etc., tot serveix per reduir drets, per potenciar organismes internacionals fora del control de ciutadans. Organismes internacionals controlats per tecnòcrates al servei dels interessos de les multinacionals.

Mentre els experts ens parlen de les mesures a adoptar per combatre els riscos, els governs i els organismes internacionals es dediquen a estendre la por i l'angoixa entre els ciutadans. I aconsegueixen estendre el pànic de manera efectiva:

  • A Mèxic al 2009 es tanque aeroports per una malaltia que és més inofensiva que la seua variant comú, la grip A, qui esten el pànic és l'OMS. Occident entra en pànic perquè a Àfrica moren 11.323 persones d'Ebola en dos anys, a Accra, capital de Ghana, en 15 dies del 2015 morien 5.000 persones de còlera (i el problema era l'Ebola).lL'OMS, Estats i mitjans tots alhora estenen l'angoixa.
  • A tota Europa s'estén el pànic pel terrorisme de l'ISIS, el problema és Al-Assad, Sadam, Ghadaffi, o qualsevol altre, però ningú posa control a l'ISIS, ni al seu finançament, ni als seus diners, ni a qui li compra el petroli, etc. Hom li costa no deduir que mantenir l'ISIS viu no només és bo per lluitar contra Al-Assad (com reconeix el mateix John Kerry al video filtrat per Wikileaks) sinó que és una arma efectivíssima per controlar-nos a nosaltres, els súbdits dels Estats occidentals.
  • Estem bombardejats per imatges de les catàstrofes que vindran amb el canvi climàtic, quan llevat que farà més calor és impossible dir res més. No obstant això, cada dia es publiquen centenars de notícies i anuncis que preveu una apocalipsi climàtic –ni pensar vull què dirien si s'haguera viscut una situació com la de fa 12-15.000 anys amb l'eixida de la darrera glaciació. Món científic, documentals, i mitjans de (des)informació, propaguen les pors.
  • Les crisis financeres, el final de les pensions, la pèrdua dels estalvis per la fallida de bancs... són també angoixes que els transmeten diàriament pels mitjans de (des)informació de masses.
  • Un altre motiu d'angoixa, i també lligat al canvi climàtic, és l'aigua. La manca de l'aigua, la lluita per un recurs escàs, la gestiò privada per multinacionals... etc. Els profetes del risc anuncien la crisi de l'aigua. Expertes de l'ONU i l'altres organismes interancional, són els que més extenen eixes pors.
  • També les amenaces dels cibercrim estan prenent protagonisme. Els atacs de les darreres setmanes també són un element de pànic: si Telefònica pot ser piratejada impunement qui pot estar segur? En els organismes internacionals vinculats a l'ONU ja fa temps que se'n parla, d'ahí eixes propostes com fer un internet menys lliure.
Per a totes aquestes situacions, moltes altres més, sempre tenen la mateixa solució. Més col·laboració internacional, més organismes internacionals, més globalització, etc. Tot burocratitzat, tot tecnocratitzat, tot allunyat del poble. Perquè com posa de manifest l'elecció de Trump, el Brexit, el referèndum de Colòmbia, etc., el poble sempre tria malament.

Certament, no hi ha, o almenys jo no la veig, una línia clara entre quan les pors i les angoixes naixen espontàniament i quan són provocades i teledirigides com a fenomen de control social, però les pors i angoixes que actualment campen per Occident són aprofitades i fomentades com a mecanisme de control social. Moltes d'elles són inventades o serveixen com assaig... Les nostres pors són el seu poder.


Òskar "Rabosa".