dilluns, 5 de juny de 2017

LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA


Despreocupats, irònics, violents
 –així ens vol la saviesa: és una dona,
ama sempre únicament un guerrer...
                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!



Salvador Sendra