Hui tinc l’estranya sensació de trobar-me entre dos mons, d’una banda
relacionats i, d’altra, del tot allunyats. Un d’ells és eixe que veig
transcórrer sense massa interés... que no va més enllà d’eixes coses diguem-ne físiques,
o percebudes mitjançant els sentits més bàsics –ja sabeu: eixos cinc! L’altre
és el que hi ha més enllà de la percepció directa i que ens arriba només a
partir d’una lectura ensinistrada per a percebre’l.
Mire per la finestra de casa. Estic just a la línia del vidre que separa
les dos realitats: la de fora, amb hòmens pescant, gent banyant-se a la platja,
altres passejant...; i la de dins, de cara a la meua prestatgeria, protegit de
qualsevol contacte, i de la qual extrec un llibre de poesia de Ferrater.
L’exterior, malauradament, no té gaire interés. Hi ha poques coses que em
motiven a eixir este matí que vagen més enllà de prendre l’aire o de passejar
per la platja.
Opte per llegir alguns poemes del desaparegut autor i percep la seua manera
d’explicar eixa realitat que a mi tan poc m’aporta hui. Llig una peça en què
narra un passeig diürn per Barcelona, on descriu els indrets, els cotxes, les
persones i, fins i tot, interpreta algunes accions. M’adone que llegir-lo em
provoca plaer i que no m’està contant quasi res; que simplement transforma una
mena de documental urbà de deu minuts en poesia.
Ara, que ja ha passat una estoneta més, intente mirar, de nou, per la
finestra per analitzar si hi ha alguna sensació nova. Tot seguix igual. Mire,
altra volta, la prestatgeria i veig que falta un llibre: segurament el de
Gabriel. Està sobre la taula, obert, just al costat d’uns rebuts que s’han de
pagar a l’Ajuntament –fem, reciclatge, IBI... M’arme de valor, passe per la
dutxa, em vestisc i isc a eixe món de sensacions físiques per realitzar la gran
proesa de pagar un rebut i domiciliar-ne un altre. Pense que quan torne
escriuré tot això que m’ha explicat Ferrater en la seua poesia però, en tornar,
m’he adonat que ni la funcionària que m’ha atés, ni la dona que m’he creuat, ni
els jardiners del parc, ni ningú, m’ha provocat el més mínim anhel poètic.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada