La política
internacional mai no ha tingut tant d’interés ni tanta incertesa. Les reunions
entre els grans estats no eren més que una escenificació d’allò que ja s’havia
tractat, debatut i consensuat entre els respectius equips i que els seus
dirigents no feien més que posar per a la foto. Realment, hi havia la visió que
les noves peces havien d’encaixar entre les ja situades i que el marge de
maniobra, d’haver-ne, era molt xicotet.
Fins i tot, quan
va explotar la crisi financera, al final de la primera dècada del segle XXI, hi
van haver moltes reunions, escenificacions i propostes de canvi que es poden
resumir en una línia: els polítics van fer el seu treball, els banquers eren
qui havien de salvar-nos i els ciutadans en
van patir les conseqüències. I així va ser, tot i que no es va dir tan
clar. Ara, però, se sufoquen perquè hi ha estats importants que estan governats
per polítics diferents.
L’estafa va ser
monumental i els bons xics/xiques que governaven foren els còmplices del
robatori massiu. En tots els llocs hi ha hagut retalls que han afectat la
ciutadania, i més encara les classes més –diguem-ne— populars perquè són les
que menys possibilitats de reubicar-se tenen. El vot popular, però, ha canviat
i s’ha traslladat cap al segment més proteccionista i demagog, tot i que crec
que caldria matissar l’últim adjectiu. Per Aristòtil, la demagògia era una
forma i degenerada de la democràcia, i la va combatre amb la lògica, ja que es
basava, per damunt de tot, en l’anàlisi del discurs.
No obstant això,
la demagògia, si atenem el sentit aristotèlic del mot, no es pot assimilar a
l’altra forma de política?, a l’aute
politique? Perquè allò que teníem fins ara era una corrupció basada en el
treball previ dels mitjans de comunicació que (des)informaven les persones i
aplanaven el camí als polítics que, en el fons, eren uns titelles. Eixa és la
xicoteta diferència entre les dues formes: una apel·la el sentit primari de les
persones i l’altra una mena d’ordre preestablert, elitista i del tot fals.
Els reyes españoles van de visita a EE.UU.
per vendre l’españolidad americana de
Texas el dia que el seu president opta per separar les famílies dels immigrants
que creuen il·legalment la frontera; i resulta que es tracta d’hispanos! I els reyes, ni pruna! Eixa és la seua defensa de la família? Eixa és la seua
defensa dels hispanos? Deu ser perquè
les improvisacions no han estat mai el punt fort de la monarquia, però l’endemà
s’hi van reunir amb el president Trump i la seua esposa, com si res haguera
passat i sense dir-los res. Realment, encara queda algun monàrquic?
Per cert, Letizia
duia un vestit que ja s’havia posat Melania, però com no sóc tan cruel ni
despietat, no en faré burla.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada