La pitjor de les
penes a què s’enfrontava la ciutadania de la Grècia Clàssica era la condemna a
l’ostracisme. Fora dels murs d’Atenes, per exemple, no hi havia res
d’interessant per a l’atenenc. Quan lliges
Els treballs i els dies,
d’Hesíode, t’adones que l’última de les possibilitats de negoci era la del
comerç, i que calia explotar totes les altres abans de decidir-s’hi. A partir
d’ací ja es pot entendre per què els grecs i els fenicis creaven colònies per
comerciar, al llarg de tot el Mediterrani. Als indrets nous se’ls anomenava com
els de procedència, en molts casos, tot i que hi afegien algun prefix, i la
seua finalitat era la de sentir-se com a casa.
L’espartà
Aristodem, tot i que estava malalt de la vista, conta Heròdot que va ser
rebutjat pel seu poble després que perderen la batalla de Termòpiles. Aristodem,
que es trobava apartat del front, va tornar viu a la ciutat mentre que els seus
companys de guerra van morir, sabedors com eren que les tropes perses els
multiplicaven en nombre i que no hi havia res a fer contra ells. L’honor
espartà vinculat al grup anava més enllà de qualsevol decisió particular. Quan
tornà, ningú no li parlava; ningú no li prestava foc; ningú no el mirava a la
cara. Si haguera escollit el suïcidi o la fuita encara haguera sigut pitjor. Va
porgar les penes a la batalla de Platea, on diuen que va tindre l’oportunitat
de lluitar desarmat a la primera línia del front.
A l‘interior de
la ciutat-estat hi havia felicitat com n’hi havia encara a les tribus. Els
grecs encara mantenien una mica de cada cosa i això els feia tan especials.
Nietzsche se centrà en l’estudi de la tragèdia a partir de l’equilibri entre la
racionalitat –apol·línia— i la música – dionisíaca— com a exemple de la realitat d’un poble viu,
encara. Eixa dosi d’irracionalitat hi aportava la màgia necessària per viure i
per gaudir d’eixa vida. Fins i tot Sòcrates –el dimoni racional— va escollir la
mort a fugir de la presó perquè era conscient que extramurs només hi podia haver
mals pitjors que la mort: la deshonra n’era un, i viure fora, l’altre. Apartar-se
del grup significava caure en l’individualisme, o siga, no ser.
Ara, i després
d’haver analitzat la realitat grega i d’haver-la situada en el límit de la racionalitat
que permet, encara, eixa felicitat, la tesi ha quedat ben emmarcada: només es
pot ser feliç sota l’esperit dionisíac. Quan Apol·lo assolix el 51% del nostre
pensament, gaudir de la vida esdevé quasi impossible perquè no hi estem
dissenyats. Si el primer culpable de les nostres desgràcies va ser Sòcrates,
quant a excés de racionalitat, ningú no el pot jutjar per manca de coherència,
i ara ens cal pensar que no podem ser d’una manera de dilluns a divendres i
d’altra dissabte i diumenge, o durant les vacances.
No eduqueu els fills
per treballar; no els dugueu a l’escola; crieu-los en comunitat. Que canten i
que ballen, que cacen i que es barallen: vos ho agrairan tota la vida, tot i
que siga curta. Torneu-los a la tribu. Coneixeran la felicitat.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada