El Poeta Gil de
Biedma va sol·licitar la incorporació al PSUC-PCE a 1956. El partit, després
d’analitzar la situació del camarada de Biedma, va optar per rebutjar dita
sol·licitud i concedir-li una vinculació tangencial, més que integral, supose
que refermada per una línia d’acció miop, aplicada a eixe moment concret i basada,
des del meu punt de vista, en una visió oposada al seu ideari i del tot
equívoca, que va suposar, més que l’exclusió d’un possible afiliat premium, tot un canvi en allò que
hagueren hagut de ser les bases universalistes del seu programa.
Llegint Camus, L’homme révolté, on hi ha un repàs de
cada revolució, dels seus protagonistes i dels seus idearis, hi ha un apartat
on detalla com alguns nobles i representants de l’alta burgesia passaren el
filtre de la revolta i foren acceptats per la Révolution. No m’estranya gens ni
miqueta, ja que, com en qualsevol revolta, hi calen els pensadors i, a França,
ens agrade o no, l’elit pensant solia provenir, en la majoria de casos, d’eixe
sector il·lustrat. El mateix Sade –citat com a un cas extrem i conegut per
tothom— en podia ser un, d’exemple, ja que no fou ajusticiat com altres tants,
per la seua condició de noble, tot i que va romandre a la presó (27 anys!) en
períodes alterns, i on ja hi va estar abans de la revolta, per motius aliens a
la política i que ara no vénen al cas: «Ma
détention nationale, la guillotine sous les yeux, m'a fait cent fois plus de
mal que ne m'en avaient fait toutes les Bastilles imaginables».
D’altra banda,
com explica Zizek (amb Ž i ž) en El
espinoso sujeto, hi ha accions que no deuen passar desapercebudes si es fan
servir els fets concrets per argumentar els ideals, com pot ser la necessitat
universal intrínseca al pensament marxista, integrador, on qualsevol persona
pot i deu participar d’una causa que no ha de ser excloent ni per naixement, ni
per condició social ni sexual, i per això tenim l’impagable antecedent de sant
Pau i les seues epístoles que pregonaven que, al regne celestial, tothom hi té
cabuda.
Gil de Biedma, a
banda de ser un interessant poeta, venia d’una família de l’alta burgesia
catalana, al llindar de la noblesa. El poeta, vividor i insaciable, bevedor i
culte, que a més era homosexual declarat, en el seu dia va demanar la
incorporació al PSUC-PCE, amb el qual compartia, sembla ser, moltes inquietuds
i amistats. El partit, després de meditar-ho i –supose jo— consultar-ho amb els
òrgans assessors, va rebutjar dita incorporació pels motius que foren.
Però, què
haguera passat si se li hagués concebut la condició de militant? En principi,
supose que haguera estat difícil d’explicar a les bases, encara mogudes per
sentiments molt més primaris com els d’amic/enemic, proletari/burgés o vés tu a
saber... D’altra banda –i ací és on vull arribar— la dimensió integradora i
universalista del seu ideari s’haguera vist reforçada amb escreix, ja que els
possibles motius del trencament contractual (naixement, o condició sexual, o
activitat professional, o...), de no donar-se, haurien servit per refermar eixa
ideologia que pregonaven, si més no, en el seu ideal universal.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada