Valencians sense identitat, des del 1.238.

Hem travessat un pont d'identitats. Primerament el del 9 d'octubre, que en teoria assenyala és el dia del naixement del poble valencià, -si tal cosa existeix-. La segona data el 12 d'octubre, dia de la "raza", diada nacional d'Espanya, l'origen d'un Imperi, l'orgull d'un poble que no té molts motius per sentir-se orgullós, un poble amb grans complexos d'inferioritat, un poble, l'espanyol -si es pot dir que tal cosa existeix- amb una identitat poc definida.

Els valencians estem dins dels dos, com una nina russa. Però sovint tinc la impressió que els valencians en realitat no saben ni on estem, i ens posen dins d'una nina més gran per sentir-nos més segurs, per no haver de saber què som. Per fer d'estruç i amagar el cap sota terra, per fer com una tortuga i amagar-nos dins de la closca. Aquests dies una pregunta en dona voltes pel cap: Per què els valencians defugim del que la nostra identitat?

I a base donar-li voltes, he trobat una hipòtesi. Una hipòtesi no és més que un punt de partida per a un treball -no faré jo aquest treball i regale la hipòtesi a qui vulga i puga investigar-. Fins ara, cap teoria sobre la identitat dels valencians ha aconseguit consolidar-se. Ni tan sols, la darrera de Vicent Baydal, que en realitat tampoc explica res, com van veure en el seu moment al post sobre la identitat dels valencians.

El poble valencià, actual, descendeix una repoblació, una gent vinguda de fora, que habitava altres territoris, i que amb la conquesta van venir a colonitzar unes terres que pertanyien a gent que s'identificava com andalusí. És a dir, moros, musulmans, gent que practicava l'islam i tenia uns costumsi idiomes propis –l'algaravia que era un àrab ibèric-. Els antics pobladors van ser els perdedors, i alguns d'ells van aguantar de mala manera fins a l'expulsió definitiva del 1609.

Als nous pobladors els van regalar, un regne. El que ara anomenaríem hui en dia "un Estat". Ho va fer un rei, i no perquè els nous pobladors eren guapos, intel·ligents, tenien alguna virtut cardinal o simplement per fer-los un favor. Ho va fer pels seus interessos. En una època on les relacions de poder eren complicades, ell va pensar que la millor forma de mantenir un major control del poder era donant estatus de regne a les terres recentment conquerides.

Aquests nous vinguts tenien diferents procedències etnoculturals, 60-65% de procedència catalana, 30% aragonesos, 10-15% altres procedències (castellans i navarresos), segons Vicent Baydal. A més a més, es va quedar un bon grapat de moros. No sabem quin percentatge de moros van quedar, i quin percentatge es sentien membres del nou regne. Però això sembla no importar, total els moros van acabar o assimilats per conversió forçosa, o expulsats, també forçosament. Així que forçosament ometem qualsevol lligam amb ells.

Aquesta gent diversa (catalans, aragonesos, castellans, navarresos i moros) és la que segons Baydal acabarà constituint la identitat valenciana (en realitat als moros no els conta, però si hem de tornar al s. XIV els hem de contar perquè hi eren ací aleshores i fins al 1.609, és a dir, encara van romandre més de tres segles i mig). Ell argumenta que els Nous Furs (1.330) suposaran el que a partir d'eixem moment tots els habitants del regne passen a dir-se, i sentir-se, valencians, porten a una unió foral, unió política i unió fiscal. Així, pocs anys després dels Nous Furs els habitants del regne deixen de ser catalans, castellans, aragonesos, navarresos o moros, segons el seu origen i seran valencians pel fet de formar part d'una mateixa estructura política.

Al post on coriticavem la tesi de Baydal deiem el següent:

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

Però a diferència dels estatunidencs, argentins, xilens, equatorians, etc., els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia forta, no com la d'ells. I la pregunta que cal fer és: ¿Per què els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia? Tenim una llengua autòctona, tenim una història compartida des del 1238, hem tingut unes institucions polítiques pròpies, etc. Tots els ingredients per desenvolupar una identitat hi són. Aleshores ¿per què no ha passat això?

La hipòtesi que s'hauria d'investigar és la següent: Al llarg dels segles els súbdits del regne no van cristal·litzar en un poble que desenvolupara cap sentiment d'identitat perquè no hi havia cap element subjectiu –voluntat de ser- que produïra un esdeveniment fundador del dit poble. Els Furs lluny de constituir un element que creara identitat, en realitat el que va fer és matar-la abans que nasquera. El regne va ser un òrgan polític "regalat" –més aviat podríem dir imposat- per un rei, sobre un poble que encara no habitava, que va vindre i s'ho va trobar tot fet, i el poble que estava va ser relegat i marginat. Els estatunidencs, els argentins, els equatorians, etc., van voler ser, van haver de lluitar per ser, es van haver de deixar la sang, i sobre això van construir un Estat i la seua identitat.

Els valencians els va mancar perquè s'ho van trobar imposat en un joc de poder entre reis i nobles, més endavant ja no hi haurà un substrat on arrele una identitat. Podríem fer el post més llarg i argumentar perquè amb posterioritat no es va desenvolupar la identitat, a partir del s. XIX, el segle dels nacionalismes -sí que podem fer algun altre post sobre el tema- però la qüestió seria objecte dels darrers capítols del treball d'investigació que refute o confirme la hipòtesi que acabem d'establir.

Òskar “Rabosa”.