dimarts, 9 de desembre de 2014

Codi deontològic

Codi deontològic versus línia editorial. Vella qüestió candent, afortunadament hui resolta. Qui paga mana, i s’ha acabat, i el codi deontològic, si mai l’has tingut te’l guardes allà on et càpiga. Vet ací una bona manera, manera alexandrino-gordianesca si se me permet, de cloure el problema, fas allò que se t’ordena i prou...
La setmana passada Rajoy, es va deixar caure per Catalunya, on va ser rebut per la plana major del seu partit a “dicha comunidad y región”. El president d’Espanya va acusar al president de Catalunya de no governar en nom de tots els catalans, de fer-ho només en clau d’acontentar als de la seua tendència política. El va acusar doncs de sectari, minoritari i que per a res representa la sensibilitat del total dels catalans. La premsa afí dretana nacional va aplaudir dites paraules, estant a més d’acord en certificar junt amb Rajoy, que el referèndum de Mas sobre la possible independència de Catalunya va ser un fracàs atès que dos de cada tres catalans es van quedar a casa i no van votar. La cosa està en que els que van votar sí es van decantar en vora un massiu 80%, per l’aposta independentista.
A les darreres eleccions generals del 2011, Rajoy i el Partit Popular hi van obtenir el triomf amb l’índex de participació més baix de la història democràtica des de la Transició, amb un resultat de majoria absoluta del 54% dels vots, això sí. Ara comparem coses, les dades per certificar el fracàs de la consulta catalana incloïen el total de la població, quan tots sabem que no voten els xiquets o menors de 18 anys, i un 80% sembla força més que un 54%. Cal fer una ponderació i, sorpresa, vegem, que per pocs punts percentuals, el resultat català és quantitativament més positiu que l’obtingut pel PP a nivell nacional. L’un és un fracàs que demostra a un personatge aïllat, Mas i l’altre un èxit rotund, que demostra la validesa de l’opció oficial unionista. A això, caldria afegir un fet amplament silenciat en certes publicacions proguvernamentals, el fet de que Mariano Rajoy siga el líder amb més baixa estima popular d’ençà que es fan recomptes. Comptat i debatut, això és així, perquè es publica que és així, una curiosa manera d’existir que recorda més als actes de fe que a la racionalitat.
Al llarg de la història sempre hi ha qui ha tronat contra la iniquitat dels temps, com ara Ciceró amb el seu hiperconegut o tempora, o mores (quins temps, quines costums!) a les seues famoses catilinàries. Més a prop, a la Transició vers la democràcia a l’estat espanyol, caigut el règim franquista, un periodista català, Luis Carandell, s’acostarà a la Villa y Corte, perquè allí “se cuece todo”, i s’hi instal•larà. Fent anys i observant unes coses i altres, i dotat d’eixe particular sentit de la vida inherent als que provenim de zones perifèriques i no sentim les glòries nacionals com en el rovellet de l’ou d’on s’han originat, es dedicarà en hilarants però assenyades obres com ara Celtiberia Show, a analitzar la realitat política i periodística, la de la seua professió, amb distanciament, i ironia, amb una punta, una acerada punta d’ironia.
Com Ciceró que lamenta la misèria moral dels seus coetanis, també Carandell lamenta la corrupció del cós informatiu. Uns estan amb uns i els altres amb els altres i la veritat com a Alfonso Armada el 23-F, ni está ni se la espera... Així les coses recull una anècdota de com deurien ser les coses, d’aquella possible Arcàdia Feliç en que el periodisme era possible i “pur” – i entenga’m tot això amb ironia carandelliana-, val a dir de la època daurada informativa de la postguerra franquista. Vegem-ho millor amb un exemple.
Durante la posguerra, un rotativo barcelonés recoge la siguiente noticia:
“En un bosque de la montaña de Montjuic ha sido hallado el cadáver de un niño de dos años con un cuchillo clavado en el pecho. Por el momento se ignora si se trata de un crimen o un suicidio”
Comparem-ho amb com es fan les coses ara, sense atendre a la veritat i limitant-se a redactar consignes partidistes, per altra part inútils, ara que la gent s’informa per altres canals i vet ací la clau de l’èxit de Podemos, tot i que ara no toca tocar eixa fusta i reprenem l’argument original.
Admirable ¿no és cert? Quin gran codi deontològic el de la Espanya franquista, atès que encara no es sap si la mort del xiquet es qüestió de crim o suïcidi, perquè afirmar res al respecte? Ni tinc paraules per expressar tanta admiració ni ganes de seguir llegint premsa actual, Ciceró tenia raó, qualsevol temps passat va ser millor.                                                   
*Bucarest a 6 de desembre del 2014.
Lluís Alemany Giner