dimecres, 31 de desembre del 2014

Cinema d’efectes especials.

Cada vegada se’m fa més difícil trobar una pel·lícula recent que m’òmpliga. Trobar històries ben lligades que conten alguna cosa, fora dels esquemes de producció industrial. Òbviament alguna se’n troba, però cal buscar fora de les produccions comercials. I és que el cinema també compleix amb una funció ideològica, allò que Althusser anomenava “l’aparell ideològic de l’Estat” encara fora amb mitjans privats, o mitjançant amb el que Adorno anomena “el missatge ocult”.
Des dels anys ’80 la indústria cinematogràfica va començar a produir un tipus de cinema adreçat als adolescents, i ahí ens hem quedat. Pel·lícules que semblen tenir un guió estandarditzat, amb petites variacions i molts efectes especials. Pel·lícules amb un missatge ocult o explicit molt senzill, que no tenen cap interés més per justificar l’actual statu quo socioeconòmic, sense cap mena de crítica o ni de plantejament alternatiu.
Aquestes pel·lícules no són més que una successió de fets al límit, de situacions que fan posar en tensió a l’espectador contínuament. Tal com passa als best sellers, que són novel·les amb moltes trames obertes per mantenir un interés dramàtic però sense cap contingut. Els esquemes dels personatges són simples, el bo és bo, el llest és llest, el dolent és dolent. No tenen vida interior, no tenen dilemes morals, no tenen conflictes interés, són emocionalment plans. I a més a més, estan tallats per l’American Way of Life.
Hui en dia els espectadors, no sols adolescents, no esperen més d’una pel·lícula que els efectes especials. És més, una pel·lícula no és pel·lícula sinó està carregada d’efectes especials, convertint-la en un espectacle de pirotècnica sense foc. No importa ja tant els guions, ni els diàlegs, ni la fotografia, tot passa a un plànol secundari front als efectes especials. Aquests ja no estan al servei d'una història passen a ser la història. Si hom veu, per exemple, la saga Star Wars, la primera trilogia era infinitament més rica que la segona, i la tercera probablement serà infinitament pitjor que la segona. Tot açò no té altre objectiu que crear un tipus d’espectador buit.
És cert que algunes pel·lícules sí que tenen un contingut més profund, però dubte molt que la majoria del públic arribe a entendre’l. És més, els grans mass media ja s’encarreguen de posar l’accent en els mitjans tecnològics com una fita de gran cinema en compte de posar-lo amb el missatge, això ho podem veure amb pel·lícules com Matrix o com In Time.
De Matrix tot en l’imaginari col·lectiu ha quedat les escenes on els efectes especials fan que Neo esquive bales, però ningú recorda el diàleg entre Neo i Morpheus, i molt menys se’ls ha passat pel cap pensar que això és una metàfora i que en realitat els esclaus som nosaltres, els espectadors, que Matrix és la cultura capitalista que ens imposa un model de societat que sentim perjudicial però no entenem per què i que la decisió de prendre les pastilles (blava o roja) és la decisió de voler ser conscients d’aquest sistema i trencar amb ell.
De In Time, malgrat ser una pel·lícula que respon a patrons de cinema comercial, amb guió esquematitzat, una història que mescla Bonnie and Clyde amb Robin Hood, molts efectes especials, molts fets al límit que tracten de mantenir en constant tensió a l’espectador, etc., té un missatge ocult: els diners són temps de la teua vida, i barates vida per diners, l’acumulació de temps de vida per uns provoca la mort dels altres que viuen sempre al límit.
Però aquestes pel·lícules són una excepció i, a més a més, a les dues següents de la trilogia de Matrix, el missatge acaba desapareguent. Per tant, al final tenim que els efectes especials o són una excusa per fer pel·lícules sense cap missatge o per diluir el missatge.


Oskar "Rabosa"