divendres, 19 de desembre de 2014

Retrobament inoportú.

A poc a poc en torna la consciència. Però, no, no vull. Vull seguir dormint. Mentre la consciència torna vaig adonant-me’n que ve acompanyada del mal de cap. La ressaca serà terrible ho intuïsc
…vull dormir, vull dormir!
No gose ni obrir els ulls.
…pufff, em cague en Déu, qui manera de beure ahir…
El mal de cap, la panxa rebolicada, l’estomac irritat, la boca pastosa, els nassos embossats, les cames i l’esquena també em fan mal.
…puta merda, estic fet un drap ...hòstia, estic dormint amb camiseta i bòxer? No vaig ser capaç de llevar-m’ho tot… no recorde res d’anit. Sé que anàrem a sopar a la bodegueta però …i després? La vesprada la recorde, van dinar a cal Pep, després estiguérem jugant al dominó, bevent i ens vam fer un parell de ratlletes. La mare que m'ha parit, no la puc tastar, quan em faig coca perd el control. No recorde res de res…
Estire la mà i…
…hòstia aquest no és el meu llit, puffffffff, és un llit més menut. I ara, on collons estic? Ja sé perquè note el coixí estrany i els llençols fan una olor de sabó o suavitzant rara.
No volia obrir els ulls però no em queda una altra, la persiana no està abaixada del tot, l'habitació està en penombra…
...em cague en Déu, em cague en Déu i em cague en Déu… puffff Vull estar a ma casa, vull el meu llit, vull la meua habitació i dormir… dormir… dormir… puffffffff la puta mare que va! Hòstia!
Em pose nerviós…
...no me'n recorde de res… i a cal Pep no estic… ni es casa del Jordi, ni del Vicent… els altres se n’anaren abans de sopar així que si no són ells… on collons estic? Sembla mentida que amb 40 anys faça coses de gent de 20. Pufffffff I pixant-me que estic, per si faltava alguna cosa. No es sent ningú per casa. Estaran dormint? Quina hora és? Hi haurà algú? Pufffffffffff Em cague en Déu, una i mil putes voltes.
Sent punxades a l’estòmac
…encara més coses... deu ser el que estic estresant-me. Només em falta que ara m’agarren ganes de potar. No tinc més collons que alçar-me, buscar a vorer si trobe el bany… em pixe… hostia puta… qui em manarà a mí fer l’imbècil.
M’alce a poc a poc, em costa un munt. Mire l’habitació i sent odi cap a ella, està tota arreglada, neta, super ordenada, però l’odie perquè vull eixir d’ella i tornar a la meua, no tan ordenada ni tan neta però és el meu refugi, el meu búnquer, el meu cau, on estic a gust, on tot el món m’importa una merda, on podré descansar, dormir, recuperar-me d’aquesta puta ressaca en pau i tranquil·litat. Avance pel passadís mirant les portes,
…i ara com trobe jo el bany?
Mire si hi ha algú a la cuina, buida; mire si hi ha algú a la sala gran, buida també. Hi ha una porta que no està tancada del tot, i sí que és un bany
… per fi, hòstia!
Em sent alleugerat com si m’haguera tret un pes de la motxilla. Una motxilla que encara està carregada de fàstic. Pixe, tranquil·lament. Vaig cap a la pica, em tire un grapat d’aigua a la cara
…quina cara hòstia, ni un mort, em sent fet pols, però encara faig pitjor cara.
Com tinc la boca pastosa i set, molta set, glopege i bec aigua amb gana, directament de l’aixeta. Quan acabe, en torne a tirar un altre grapat d’aigua a la cara, i note una punxada a l’estómac. Em vénen arcades i vaig cap al vàter
…pufff, encara acabaré potant. Hòsties!!
Efectivament, una arcada fa que una glopada de l’aigua acabada d’ingerir puge gola amunt, l’aguante a la boca, m’acoste al vàter i la deixe caure. De seguida una altra arcada, i una altra glopada. M’agenolle davant la tassa per no fer-ho tot una porcada. Les arcades es succeïxen, una darrera l’altra. Ja no queda aigua, ara tire la fel. Note la boca agra de la bilis i sucs gàstrics, la tassa queda tacada del líquid grogós que ix de la meua panxa. Baves i sucs amargs, i els nasos plens de la pudor d'aquests, fan que encara em vinguem més arcades. Ja no tire res, i cada arcada m’esqueixa fins a l’ànima
...què miserable sóc, tirant les butzes, a una casa estranya, no sé on estic, fent una “enfangà” de collons... Em cague en Déu, que collons faig!
Note la presència d’algú al bany. La vergonya m’envaeix, agenollat davant la tassa, potant, sentint-me un nyap, i una persona mirant-me. Supose que serà algun amic, cosa que una miqueta en tranquil·litza. Si fora un estrany la situació encara resultaria més patètica si cap. Amb els ulls plorosos tancats, busque el paper higiènic. Em torque la boca, la barba, tire el paper ple de baves, sucs estomacals i bilis; agarre un altre tros, em moque, i tire el paper; agarre un altre tros, m'eixugue les llàgrimes. Seguisc agenollat davant del vàter, amb la samarreta i els bòxers. El terra està fred, ara me n’adone d’això, fins ara ni ho havia notat. Òbric els ulls, tire de la cadena. Em gire cap a la persona desconeguda. El primer que veig són unes cames de dona, porta unes braguetes negres, una samarreta negra de tirants... cabells negres més avall dels muscles. La cara em sembla coneguda, però no sé de què... La meua respiració es talla de sobte. Els seus ulls verds em miren entre divertits i amb llàstima. Em deixe caure enrere, sense pensar res, la ment totalment en blanc. La mire fixament, i sense pensar-ho, sense ser conscient, els meus llavis, la meua llengua, tots els òrgans es mouen per poder parlar sense jo fer res i sense poder evitar-ho. Tampoc sóc conscient què diré:
- MARIA!!!!!!!
- Home, per fi, després de tota una nit, m’has reconegut! –diu ella amb un somriure burló.



Oskar "Rabosa"