dilluns, 15 de desembre de 2014

UNES LLIÇONS SOBRE ECONOMIA


M’alegra que França haja tingut dos premis Nobel, enguany. D’una banda, el d’economia; i resulta més important, des del meu punt de vista, quan la Paris School of Economics ha perdut alguna posició en quant a la seua notorietat mentre que la de Tolouse, en recupera. Jean Tirole és el guardonat amb este important premi i Thomas Piketty, altre il·lustre economista, resulta ser un dels més importants pensadors en la matèria. D’alta banda, el guardonat amb el de literatura és Patrik Modiano. Ara, jo, com a bon especialista en literatura, escriuré sobre economia!
Però, com és possible esta situació si el vell continent està farcit de decrèpits sistemes que no poden competir amb les economies emergents asiàtiques? O amb els omnipresents sistemes de més enllà de l’Atlàntic... Podem pensar que ací només som teòrics i que allà, per Àsia, apliquen el que han aprés; podem intuir que el capitalisme està intentant repensar-se allà on es va inventar; o podem apreciar que l’economia perifèrica és una deformació de les teories capitalistes que ens explicava Weber.
Je suis français parce que je suis décadente, et je suis décadente parce que je suis européen. Avec cette ligne je crois que toutes mes idées sont déjà dites. Però, eixa decadència no és nova... Si fem valer les idees nietzschianes, cada cert temps ens hem de retrobar, amb una constant tornada arrere, fins a l’inici de la nostra civilització, per poder renovar-nos i començar de nou, amb més força. Jo, precisament, em crec açò, i ho visc constantment.
Cada volta que necessite refermar-me en un argument, una idea o qualsevol intuïció que em resulte important, em trobe, a mi mateix, rellegint vells llibres. Quan localitze eixe apartat que busque, em complau comprovar que encara tinc una certa memòria que em faculta per recordar el llibre i l’autor, si més no, de manera aproximada. Llegit i rellegit, continue avançant però, això sí, amb eixa seguretat que em dóna el recolzament dels textos.
El cas de l’art, és semblant. La necessitat d’obtindre un punt de partida per a treballar o per a explicar allò que hi ha, fa que t’hages de desplaçar fins a la peça de referència, com per exemple, en la música, que fart d’escoltar Chopin a casa, em vaig retrobar amb la seua essència en un concert a Teulada. Per suposat, no vull que penseu que he llegit ―ni que vaig a llegir― cap dels autors que he esmentat a l’inici del text. Només he fet l’ús d’estes persones per contextualitzar eixe gir que s’endevina en les institucions i, per què no, en la intenció de buscar-se. Però, una cosa vull que quede clara: més enllà de la seua influència i de les seues tesis, el que m’interessa és que siguen europeus. Si algú s’aproxima a França, atret pel seu renom, com a poc s’endurà la immersió en una qualitat de vida que causa enveja i que, depenent d’on vinga l’aprenent, ni tan sols l’haurà somniada. I tot això sense considerar el màgic escenari tolosà o parisenc que l’envoltarà.


Salvador Sendra Perelló

3 comentaris:

Eurotopia ha dit...

Perquè... ?
Tot just per una de les coses que denuncia Piketty, el menyspreu que existeix a les societats desenvolupades per la meritocràcia.
Salutacions.

Anònim ha dit...

França, d'ençà que existeix l'estat del benestar, val a dir després de la Segona Guerra Mundial, va intentar situar-se a nivell d'Anglaterra, Alemanya, Japó o els Estats Units. Com que estos dos no eren europeus i no tenien el perill del comunisme a frontera directa, no hi van desenvolupar grans xarxes de protecció social, com en certa manera tampoc ho va fer la lliberal Anglaterra hereva d'Adam Smith. El problema és que no s'ho podien permetre i la grandesa és que malgrat tot ho van fer i patint i maleint han anat aguantant. Totalment d'acord amb Salvador Sendra, qui s'acoste a França hi veurà una qualitat de vida que a molts pocs altres llocs es poden somiar.

Savador Sendra ha dit...

Seria un gran encert, per als pobres ciutadans com jo, que eixes escoles de negocis ensenyaren que l'economia pot fer rics, però també pot fer pobres. Potser els mèrits a promoure haurien des ser els dels que aspiren a tractar persones i no estadístiques. Perdoneu: he tingut un atac d'empatia... Vaig a llegir Nietzsche, a vore si em passa!