Dissidència musulmana.

El segle XXI serà religiós o no serà, esta frase d’André Malraux quan era Ministre de Cultura francès, va aixecar polèmica. De fet, esta frase era un cant a la regressió en un moment en el que el món després de l’immens salt tecnològic del segle XIX i que encara continuava a tota màquina el XX, semblava dirigir-se cap a una tecnificació i racionalismes sense límits. Se’l va interpretar com al típic intelectual francès que vol guanyar protagonisme a qualsevol preu, encara que siga postulant coses increïbles o que no van amb la lògica dels temps... Tanmateix, el temps sembla haver-li donat la raó...

Un altre autor francès, Maxime Rodinson crec, i no anem a atabalar al lector amb concrecions, va afirmar que el terrorisme era la tos que patia l’Islam a l’intentar engolir la modernitat. Ara mateix, al si dels estudis islàmics, hi ha dues corrents contraposades, la primera apunta a que l’Islam està en procès de laïcització en general, i que esta laïcització quallarà quan cresquen les noves generacions que han tingut accès a les noves tecnologies com la resta de joves del món. Si pensem que l’anomenada Primavera Àrab del 2011, el rosari de revolucions alliberadores de dictadures, va ser un fenòmen majorment juvenil i narrat més amb noves tecnologies de xarxes socials que amb els mass media tradicionals, apegats al poder, poden tindre raó. L’altra corrent, en canvi, diu que l’Islam no s’està laïcitzant ni va a fer-ho en un futur immediat sinó que per primera volta després de molts segles de decadència, està trobant unes formes pròpies, noves però basades en la tradició, cosa que simplement, com el postulat de Malraux, semblava impensable algunes dècades enrere, quan els lluitadors musulmans lluitaven per l’alliberament de poders colonials i l’adveniment de la democràcia, de manera semblant a com podien fer-ho a l’Amèrica Llatina o el Sud-est Asiàtic.

Allò cert i en la qual cosa coincideixen ambdues corrents és en el fet que l’Islam ha patit una llarga sèrie de segles de desfeta i desprestigi. Eixe mateix desprestigi és el que fa que la gent tanque files al voltant de la seua identitat, a la que sent amenaçada i crega que és lícit per exemple occir periodistes satírics atès que representen al Profeta, fet prohibit, o es burlen de la seua obra, acte també prohibit, com en el Cristianisme, el primer manament del qual no és no robaràs o no mataràs, sinó no mencionaràs en nom de Déu en và.

Això però no ha estat sempre així, i es pot dir que l’Islam comença a ser intolerant al segle XIII, quan ja porta segles de patir els atacs dels cavallers cristians de les Croades o el fulminant atac dels mongols de Hulaghu, que van destruir la fabulosa Bagdad de ciència i tolerància. Com a exemples de tolerància, vegem el cas d’Abu Allah’ al-Marri, un poeta ceg i rabiosament racionalista dels segles X-XI. Abu Allah’ al-Marri, ja va xocar –i sense majors conseqüències i d’ahi la tolerància-, els seus contemporanis, quan va afirmar que això d’adorar a Allah era fàcil i que igual podien fer-ho amb ell mateix... Quan li van preguntar cóm gosava dir tal cosa va respondre que repetiren el seu nom durant segles a les mesquites i ja veurien ja... Després, per acabar d’adobar-ho, va dir que el món es dividia entre els homes intel·ligents i sense religió i els religiosos, sense intel·ligència...

Segons ell, només la raó li havia evitat de cometre actes dolents als quals els instints el duien i els profetes i totes les seues Revelacions no eren més que xerrameca per alterar la vida de la bona i crèdula gent que en tot moment ha existit. Abu Allah al-Marri, després de sojornar llargament a Bagdad, va tornar al seu poble natal de Marri a Síria, per morir tranquil·lament. L’Islam encara no es sentia amenaçat, encara no havia motiu per a cremar públicament els llibres d’Ibn Rushd /Averroès a les places públiques de Córdoba... Això però mereix tot un capítol propi.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer del 2015.