dilluns, 2 de febrer de 2015

Energia o divinitat.

¿Vos heu plantejat mai que potser no existiu? I atenció que no estic dient que podríeu no haver existit per un accident o ans al contrari que ho feu per això mateix, sinó que simplement no existiu... Llavors un es pessigarà i dirà Lluís desvaria, cóm que no existisc? Què no em veig ara mateix, què no em toque?
La qüestió no és tan evident com sembla i ara contaré la explicació que al respecte de la inexistència de la gent i la matèria un dia vaig sentir, apuntant només que en atenció a la llengua original en que em va ser explicada, diré que “se non è vero, è ben trovato”...
A Giuseppe, un metge italià, el vaig conéixer a la República Centreafricana allà pel 2004. Jo em trobava realitzant una estada al si de la Embaixada Francesa amb una beca estival per a universitaris, i ell treballava en aquell moment per a una ONG italiana, Coopi, val a dir Cooperazione Internazionale, després d’haver-ho fet per a Médecins sans Frontières i moltes altres al llarg de tot el món. Kénia, Ruanda, Bolívia, Cambodja, podies citar qualsevol país del planeta on s’hagués registrat una crisi humanitària en les últimes dècades, i allí havia estat Giuseppe. En condicions més que precàries, havia atès a gent per malalties, cremadures, mutilacions... A la nit, després de sopar i quan tots anaven a dormir, solíem quedar Giuseppe i jo jugant als escacs i bevent rom. De totes les barbaritats humanes que havia vist, la que més el va impressionar és la de l’ablació genital femenina gairebé total que es practicava a la regió de la Banya d’Àfrica. Era per a ell increïble cóm les dones podien parir o simplement dur avant una vida mínimament normal, amb aquella brutal agressió a sobre de per vida. I eixes eren coses tangibles, que un dia es va despenjar amb una frase metafísica que em va descol•locar totalment.
En principi no li vaig parar major atenció. Giuseppe era allò que en francès diuen “une tête brûlée”,  un cap cremat. Un d’aquells personatges que com el Kurtz de “Heart of Darkness” de Joseph Conrad, havia vist, viscut, massa, i estava ja allò que diríem més d’ací que d’allà... Cosa que tampoc era estrictament cert, car era una persona extremadament afable i sempre de parer mesurat, així que quan va disparar i després va seguir xerrant per acabar d’explicar-me el seu raonament, no em va quedar més remei que dir allò que ja havia dit abans de que “se non è vero, è ben trovato”... Si no és cert, no deixa de ser plausible....
Giuseppe, amb gran calma i després d’avaluar el perill d’un alfil a la distància, va reprendre el fil de la seua argumentació. Jo no existia, i que no m’ho prenguera mal, que potser ell tampoc, així com cap de les persones que dormia a l’interior de la seu a Bangui de Coopi. L’arbre del jardí o la gespa, el tauler o les peces dels escacs tampoc... Si anem reduint les coses d’escala, a cert moment passem a escala microscòpica... continua Giuseppe... continuant reduint, passaríem a que cada cosa es composa de molècules, cert que sí, continua... Així les coses, les molècules s’acaben descomposant en àtoms, val sí, et seguesc, continua... finalment, els àtoms es divideixen en protons i neutrons, que emanen per la diferència de càrreges una energia que fa girar al voltant del nucli els electrons.... La unió, val a dir l’existència no és pràcticament doncs res més que l’energia que manté els cossos units. Si poguerem fer una agulla o fil suficientment fina com per a passar entre el neutró i els electrons, hi passaria, demostrant així que no existim. Una agulla suficientment fina podria travessar-te a tu o a mi, al tronc de l’arbre o al tauler d’escacs... No existim per tant sense energia, sense ella ens disgreguem, deixem d’existir, la energia és tot...
Després es va quedar mirant el tauler en silenci i em va mirar, sabia que estava intentant digerir-ho... No el vaig saber contradir ni tampoc donar-li la raó... De nou; se non era vero era ben trovato....
Vaig acabar la partida d’escacs –i no recorde el resultat- en silenci. Després, després d’una frase tan profunda (després d’una remullada sempre vé una assecada), vaig al•legar que tenia son, que tenia que alçar-me matí, i el vaig deixar fumant a la terrassa. Els dies següents vam continuar jugant com si res. Jo no hi vaig tornar a fer esment del tema, tot i que no l’he pogut oblidar... Era Déu doncs l’energia o existia esta per Déu? Què va ser primer l’ou o la gallina?
¿Cal afegir que no tinc respostes per a tot i que a Giuseppe a qui no he tornat mai a veure li desitje allò millor allà on es trobe? 


Lluís Alemany Giner
Brasov a 27 de gener del  2015

1 comentari:

Encarna Roselló ha dit...

Més bé crec que si existim, nosaltres som aquesta combinació de molècules, protons, neutrons, etc..
Ara, morim?. Quan deixem d'al·lenar,aquestes partícules es dispersen, una micro part de nosaltres continua.