divendres, 20 de febrer de 2015

L'error recurrent.

En hi ha voltes que t’encalça el passat, se te presenta al davant i et proposa d’acompanyar-te una estoneta més en el teu diari passar, val a dir, es resisteix a morir... Fa poc, estes últimes setmanes, he estat duent a terme una intensa batalla dialèctica amb Òskar Rabosa, que com ja he explicat i per tant no em detendré de nou a fer-ho, es basa en una conversa telemàtica d’una nit de diumenge al voltant de la possible lògica interna dels assassins dels periodistes satírics del Charlie Hebdo.
A arrel d’aquella conversa vaig escriure un article anomenat “El corcó” dedicat al món musulmà en principi, i posteriorment al rus. La raó, que ambdós, són veïns nostres. Més que esgotar el tema creia esgotar al lector a més de que amb cada nova contraanàlisi, començava a tindre la certesa de que els nostres punts de vista, més que oposar-se, es complementaven globalment malgrat molts passatges que citats amb cometes i per tant descontextualitzats, semblaven contradir-ho.
Mig en broma (però no tant), l’honestedat com a mínim que no falte, li vaig replicar a Òskar en obert que començava a tindre raó, massa raó. Li vaig encarregar que tirara a matar, i vaja, sembla que em va agafar la paraula i llegint el seu escrit com que deslegitimava gran part dels meus postulats... Jo insistisc en allò de que globalment coincidim mentre que puntualment podem tindre punts de desacord. Cal posar les cartes sobre la taula i confessar qui és cada un, i jo tot i que tinga mala fama admetre-ho, sóc materialista. L’espiritualitat quan supera el grau d’individualitat per passar al de col·lectivitat, em sembla en principi xerrameca a la que tothom té dret, i després d’eixe principi que acabe d’apuntar, s’obri la porta a moltes malifetes, calamitats. El pobre, quan agafa el poder es venja de les humiliacions anteriors.
Vegem-ho amb exemples, a Abraham, que fins a aquell moment portava una vida d’allò més anodina, el seu Déu el crida i per a la seua sorpresa el commina a degollar el seu fill per oferir-li’l en sacrifici, a la qual cosa este accepta. Com es sotmet finalment Déu li perdona el sacrifici, només volia comprovar el seu grau de seguiment per dur que li resultara, als seus postulats... Clar que cal llegir tot com una al·legoria a l’obediència extrema. Hui en dia –i abans també si calia i veurem el cas-, si algú es sorprès de camí a l’execució del seu fill i explica que és perquè Déu li ho ha ordenat, és internat en un psiquiàtric, i abans... Abans en certa manera també, si interessava, i vet ací el cas de Joana d’Arc, la jove francesa que deia sentir veus interiors de Déu i va acabar cremada per la pròpia institució eclesiàstica...
Jo vaig adduir en un dels articles titolat “El sexe dels àngels”, la impracticitat malgrat l’atractiu i el desafiament intel·lectual que això suposa, de debatre sobre temes indemostrables, ¿cal que torne a confessar-me materialista amb m de mamella? Òskar de nou, em va rebatre brillantment i jo li vaig tornar a donar la raó: potser hi ha coses no demostrables, però que no pensem –com diu ell- és el que volen de nosaltres...
Vet ací la brillant resposta, i més ara que Salvador Sendra acaba d’escriure sobre Putin, tot i que sense tocar el meu “Kalinka, Kalinka” (El corcó II), i és que hi ha temes que es resisteixen a morir...


Lluís Alemany Giner
Brasov a 18 de febrer del 2015.

1 comentari:

Salvador Sendra ha dit...

Darwin en deia mutacions...