dimarts, 3 de febrer de 2015

LA SEPARACIÓ COM A EINA CREADORA

Quan Déu ens va fer creure que havia acabat la Creació, ara sabem que no va ser així. Potser, per no deixar els humans en la més absoluta misèria, ens va contar una mentida pietosa... Realment, el gros de la tasca estava ja realitzat perquè ja s’havia separat el dia de la nit, el mar de la terra i s’estaven establint les bases per a la posterior estratègia. Una volta creat l’home, i veient que necessitava d’alguna cosa més, va crear la dona.  Amb esta darrera acció, separant la dona de l’home a partir d’una costella, Déu ja va deixar entreveure que recercava allò sublim..., allò que, amb el temps, ho seria tot.
Nit i dia, mar i terra: la separació i la unió són els pilars de la ciència: amb un cervell i una mà es pot aconseguir tot. Nit i dia, mar i terra: amb una espurna de vida i un sol dit es pot aconseguir la resta... I Michelangelo ho va entendre com una unió d’un sol segon, i Kandinsky ens ho va explicar com la gran realitat que hi havia: un trencament! Esta volta com una separació entre allò irreal que es veu i allò existent que es pensa. La geometria estava en la base del nostre pensament i guiava el dit d’Adam cap a Déu. L’abstracció era la gran veritat que s’amagava sota la representació de la realitat.
Però, entre una cosa i l’altra, hi va haver la separació entre el soroll i la música. Un àngel, de nom Beethoven, va crear la Tercera simfonia i acabava el procés creatiu de són pare. Amb l’Heroica, el soroll es va separar de la música i es va donar pas a la realitat que, de manera pictòrica, va representar Kandinsky: la Creació podia donar-se per acabada! Després de tants anys vivint entre sensacions auditives ridícules i desagradables, semblava que el ser humà havia renunciat a la delícia de la música i al plaer més sublim dels sentits.
L’Heroica va estat la gran cirera situada al punt culminant de la Creació perquè, a partir d’esta partitura, el ser humà ha pogut seguir sentint-se l’animal escollit. Però, i abans? Què hi havia? Silenci o soroll. I després? Què hi ha hagut? Música! Música creada pels humans que se saben Déu i allunyada dels sorolls ordenats sota la vella inquisició clàssica que, com he pogut demostrar, es basava tan sols en una unió ordenada de sensacions denominada soroll.
Si pensem que el primer episodi important de la Creació fou l’espurna de vida, hem de pensar que en eixe punt s’inicià la separació entre nosaltres i el creador. Nosaltres, ja majors d’edat des de Beethoven, ara podem entendre que separant ens creem i que la nostra vida, i allò més important que hem aconseguit des que som al món, ho hem aconseguit trencant.
 
Salvador Sendra Perelló