dilluns, 7 de març de 2016

DECEBEDOR HOMENATGE AL SOCI DEL BARÇA

Deu anys, quinze, vint, vint-i-cinc: per fi! I com passa el temps... Les bodes de plata amb el club de la seua vida, que n’haurien de ser trenta si es comptaren els que s’han d’esperar per entrar en tan il·lustre institució. Però tot no és tan bonic com sembla i, amb el temps, arriben les decepcions. La primera, però, és el mateix president, tot i que només siga per la seua mediocritat.
La festa, per a qualsevol soci del Barça, és la victòria de l’equip. La funció del club és agradar i afavorir els socis, que són el seu fonament i la seua raó d’existir. El Barça no ho fa bé i no agrada a causa de la mediocritat del president Bartomeu. Laporta era el preferit de quasi tots i Bartomeu, el d’uns pocs de l’àrea metropolitana, i diuen les males llengües que esta és la raó de la data de les darreres eleccions... Ara bé, una volta escollit el president, la funció hauria de ser la mateixa: agradar els socis.
Els vint-i-cinc anys de pertànyer al Barça són importants i així ho hauria de saber el club. A l’hora d’atorgar els distintius, no estaria millor fer-ho un dia de partit, amb grups reduïts, i premiar-los amb algun detall? Els socis del Barça, senyor Bartomeu, no són només els de la seua àrea d’influència! Que jo sàpiga, n’hi ha per tot arreu, i treballen i tenen família, i van als partits quan poden, o així intenten organitzar el seu temps, a principi de cada temporada. Atorgar les condecoracions un bon divendres a migdia, sense més, a una gent que arriba a Barcelona des de qualsevol indret del món, és simplement un insult a la intel·ligència i a la educació.
En el cas d’organitzar un esdeveniment com el present, un dia de partit, al Camp Nou, cada quinzena, el premi seria triple: el partit, l’emblema i la possibilitat d’anar-hi. La gent treballa, i viu on menja i dorm, i no precisament a Barcelona perquè, si no recorde malament, el Barça recerca(va) la diversitat i la internacionalitat. El cap de setmana és quan es disposa d’eixe temps per a l’oci futbolístic, i ja es compta amb el temps des de principi de temporada. La resta, depén del joc, del rival i de la sort però, la lliga, l’organitza el calendari.
El soci de lluny no és important per al president Bartomeu per dos raons: la primera, perquè no l’ha votat i, la segona, perquè és el gran castigat. L’home gran, el líder, sap guanyar i governar. El club creix quan es preocupa més per les persones que no pels números. La mediocritat és tot el contrari: complexos i rancor. Si Bartomeu fóra un president com cal, sabria agradar a qui fa vint-i-cinc anys que paga, riu i sofrix, a qui viu lluny i a qui viu prop, a qui l’ha votat i a qui no. Però, un detall cada dos dècades i mitja que no vaja més enllà del bon gust, de l’educació i d’una mínima dosi de classe, tampoc és massa demanar.
Finalment, només queda per recordar que en este quart de segle n’han passat molts, de presidents, i de tota mena, mentre els socis han seguit en el seu lloc i en la seua tasca, i que en els vint-i-cinc anys que queden per tornar a recollir la següent insígnia, en passaran altres tants, i l’actual ja no hi estarà. Quan tornen a citar-me al Camp, per a la següent festa, al 2041, me’n recordaré de Bartomeu com a allò que no haguera hagut de ser mai, per mediocre i per acomplexat. Eixe dia hi haurà partit i tindrem una entrada com ens mereixem; eixe dia hi haurà el detall i el sentiment que ens deuen a qui, a les bones i a les no tan bones, fem el club que hui es governa a disgust de la majoria forana, perquè som el Barça!

Escrit de Salvador Sendra a petició d’un soci del Barça