diumenge, 13 de març del 2016

FOMENTAR EL DOGMA

Les persones, realment, som molt simples i pensem, relacionem i argumentem des de la perspectiva que ens dona el temps, entenent per eixe temps les vivències, les lectures, l’experiència i els dogmes que s’hi agrupen al llarg del seu transcórrer. D’altra banda, la memòria s’entén com l’indret on s’acumula tota esta informació i, si més no, es pot dir que és selectiva. Recerquem en este lloc els fets concrets o, en el cas de les lectures, la fem servir com una mena d’índex en el qual esbrinem els llibres i els documents que ens han dut a realitzar les reflexions pròpies. La barreja de tot, ens dóna la qualitat de ser diferents i, si es pot dir així, únics i humans.

Estos dies són durs perquè l’assumpte de la immigració ha tornat a ser notícia en la seua versió més dràstica i dramàtica. Les fronteres d’Europa es tanquen i només roman obert una mena d’embús amb el forat prim tapat. Una gran part dels dirigents del continent estan molt preocupats perquè hi ha pressió a les fronteres orientals, provocada pel trànsit de gent que fuig dels territoris afectats per la guerra, que són molts si incloem la postguerra, la repressió, la tirania i la fam. D’altra banda, sempre s’ha dit que «com a casa no s’està enlloc» i, qui ha de partir, ho fa a desgana.

Recorde Hesíode i la seua visió del viatge... Ell s’aferrava a casa i al camp, més que fóra erm, per no haver d’eixir a buscar-se la vida a la mar, a les colònies o en el comerç, i lluitava a la seua manera per reivindicar eixa visió del món mentre, des d’un altre punt de vista, Homer ens descrivia l’abans i el després d’una guerra que tots coneixem; ja sabeu: els grecs lluitaven a les costes de l’actual Turquia per amor, o això deien. El final de la història de Troia ens arriba des de tres vessants principals: la d’Homer, la de les tragèdies sobre Agamèmnon i la posterior de Virgili. En totes elles hi ha els viatges perquè, per a obtenir el substrat de qualsevol aventura, hi ha d’haver moviment.

Virgili relata a l’Eneida la dura travessia d’Eneas des de la seua terra fins a l’actual Roma. Recorde que va haver d’escapar de Troia, fugint de la massacre, amb el seu pare al braç perquè l’home estava ja major i no podia valdre’s dels seus mitjans. D’ací cap allà i d’allà cap ací, Eneas va arribar a l’actual Itàlia i la seua descendència va fundar Roma. Els romans se sentien còmodes amb la ascendència troiana que els donava tot allò que necessitaven per argumentar una procedència mítica i, perquè no, divina. Ara tots ens sentim els escollits amb la reivindicació cristiana que solem recordar per estes dates.

Les grans cultures, com l’egípcia o la mesopotàmica, han tingut molt de pes en la formació d’això que som ara, i el Mediterrani, més que un espai de divisió, ha estat sempre una via de comunicació: fenicis, grecs, romans, àrabs... Per terra, però, també hi va arribar altra part important de la nostra història, com ho és el cristianisme, el rastre del qual es pot seguir pels territoris del Pròxim Orient. Fins i tot ens hi han transmés aquells textos clàssics perduts al continent durant els segles més foscos i que ara, gent com jo ha tingut el plaer de llegir, com els del mateix Aristòtil. Els bàrbars sempre han estat els altres, els de més al nord ―podeu recordar els aspectes de la caiguda de l’Imperi Romà―, i hui dia ens ho estan demostrant, de nou.

Personalment, pense que allò que realment perilla és la nostra civilització, però el motiu no és extern, per l’arribada de gent, sinó que és intern, a causa del desconeixement de la pròpia identitat. I la resposta continental està sent un clar símptoma del declivi i de la ignorància, com ho demostra, per exemple, el fet de separar la filosofia de l’educació per, així, fomentar el dogma, quan tots sabem que la racionalitat és l’únic camí comú.



Salvador Sendra